Una de les coses que admeto que em sol costar a l'hora de fer la meva feina és saber quina relació cal tenir amb els protagonistes de la informació. En el nostre cas, un diari local i comarcal, la majoria d'interlocutors no són esportistes rics, famosos, ni coneguts, sinó gent normal, quasi tota ella amateur i molt agraïda, tot i que també exigent amb allò que publiques. A mesura que ascendeix en popularitat, sou que cobra o transcendència, les dificultats per accedir-hi creixen i hi ha més filtres previs. Sovint no és culpa únicament d'ells, sinó de les bombolles que els acompanyen i assessoren.
Moltes vegades, la pràctica de molts companys per arribar-hi és allò que en castellà es diu el colegueo. Parlaré bé de tu i així em desvelaràs exclusives o em concediràs una entrevista quan a tots dos ens interessi. A canvi, no et collaré gaire i et faré una neteja d'imatge. Aquesta és una pràctica perillosa i, si no es controla, acaba restant credibilitat.
Darrerament, molts esportistes dels de primer ordre han descobert el món dels youtubers, influencers, casters i altres fenòmens moderns, àmpliament seguits pel públic més jove. El periodisme tradicional, com sol fer sempre el poder amb allò que amenaça la seva posició privilegiada, ja s'ha afanyat a criticar aquest corrent. Sincerament, el mitjà no té importància, i algú d'aquest nou món pot fer-ho tan bé o millor que molts dels que argumenten (argumentem) que hem fet quatre anys de carrera. Exercir correctament no és potestat de ningú segons el canal que utilitzi, però almenys en el nostre ofici penso que el «com» és important.
