30 de març de 2021
30.03.2021
Regió7

Josep Lluís, aquí i a la Xina popular

29.03.2021 | 23:42
Josep Lluís, aquí i a la Xina popular

Josep Lluís Carod Rovira va teoritzar i proclamar que es podia ser independentista i no nacionalista, i fou amb ell (i amb Joan Puigcercós) que ERC va fer un tomb estratègic per situar-se clarament a l'esquerra i per intentar arribar més enllà dels cercles catalanistes de tota la vida. Resultat directe d'aquesta aposta són els dos tripartits i la mala maror que encara dura amb el món convergent i postconvergent.

Però Carod Rovira és també l'autor d'aquella (en el seu moment) famosa afirmació: «Me llamo Josep Lluís aquí y en la China popular». Una frase obvia però que connecta amb un dels motors del catalanisme: la voluntat de seguir existint com a poble diferenciat amb una llengua pròpia com a principal tret distintiu. Dit d'una altra manera, Carod Rovira, amb tots els seus errors i excessos, va intentar fer compatible una visió del país oberta i inclusiva amb la reivindicació de l'especificitat cultural i, sobretot, lingüística.

A partir del 2012, amb l'increment exponencial del suport a la independència i la diversificació de partits que ens hi volen portar, sorgeix també una certa especialització discursiva i electoral. Esquerra se centra en la difícil tasca de guanyar per a la causa més i més catalans i catalanes que no provenen de la tradició catalanista, poc o gens preocupats per la salut dels pronoms febles, per si el Halloween arracona la castanyada o per si a TV3 parlen més de Saragossa que de Perpinyà, però que poden veure en la creació duna república catalana l'oportunitat de construir un futur millor per als seus fills. Junts per Catalunya, en canvi, es queda el paper més còmode de representar els convençuts, aquells per a qui la independència és sobretot una eina per evitar el tantes vegades anunciat finis Cataloniae. Junts per fer, junts per ser. No cal dir que aquest repartiment de papers lliga també amb l'orientació progressista (que mira endavant) o conservadora (que mira enrere) de cadascú.

Que l'independentisme tingui més d'un discurs i més d'una expressió política, i que cada una prioritzi sectors socials amb preocupacions i sensibilitats diferents, és raonable. Sempre i quan –aixeco cella– les dues (o tres) visions no esdevinguin antagòniques. I això podria passar si, partint de la legítima reivindicació de la identitat minoritzada, es traspassa la línia que porta a la xenofòbia, o si es deslliguen les ganes de fer república de la voluntat de protegir l'herència cultural rebuda. Al capdavall, si es tracta només de valors universals com la democràcia i la justícia social, per què quedar-nos amb Catalunya o els Països Catalans?

L'independentisme, per tant, ha de ser capaç de trenar amb eficàcia el doble missatge, el del progrés social per a tothom, sense excepcions, i el de la preservació –que no petrificació– d'una identitat dúctil i permeable, però diferenciada. Si apareix un lideratge capaç de verbalitzar aquesta doble proposta, de convertir-ho en relat creïble, coherent i engrescador, arrasarà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit