Ci no hi ha un miracle (i són tan esperats en la Catalunya política del darrer lustre!), Pere Aragonès tampoc serà avui el 132è president de la Generalitat. Junts tornarà a abstenir-se en la votació i el candidat republicà no tindrà la majoria simple necessària per heretar el despatx (ehem!) de Quim Torra. El bloqueig a Catalunya és inamovible. No tan sols per la fragmentació en dos de la classe política en virtut de la qüestió nacional, sinó pel trinxament intern a les files independentistes. No hi ha manera.

Quinze mesos després que Torra donés per finalitzada la legislatura, Catalunya continua sense un Govern amb un pla per a més enllà de les properes dues hores. I això en plena pandèmia, en plena crisi econòmica i emergència social derivada de la covid i dels efectes que encara arrosseguem del tsunami del 2008. Si hi ha coses inadmissibles, aquesta n'hauria de ser una.

Certament, també a Madrid, a Múrcia o a Castella i Lleó les lluites partidistes, els interessos dels dirigents, prioritzen la vida política en perjudici dels governats. Catalunya ni tan sols és original, en aquest sentit. Són els signes dels temps, en què el nivell de la classe dirigent ha caigut més enllà del mesurable, i l'efervescència de l'enginy (o no) a Twitter ha convertit el lideratge en una substància escumosa i vaporosa. No hi ha qui agafi el toro per les banyes, entestat com està tothom a sobreviure en la seva pròpia trinxera.

Es pot argumentar que som on ens mereixem. Que tot plegat no és sinó conseqüència, entre altres múltiples erosions, del descrèdit de la política, que va començar fa més d'una dècada. Quan, en el contagi massiu de sensacions en què vivim impulsats per la xerrameca de les xarxes socials, es va imposar una màxima: tots els polítics són uns lladres que només vetllen per si mateixos. Ergo, la política és un art malèfic, l'expertesa de tafurs. L'argument se centrava en la persona, però obviava el servei essencial que fa la pràctica de l'activitat. L'imprescindible que és per conviure organitzats. L'argument ad hominem va trencar la confiança en el sistema de convivència, sense el qual només queden cendres. D'aquell incendi en van sorgir desconfiances irresolubles i l'anorreament de la meritocràcia que quedava disponible per afrontar reptes en la política. Ens vam instal·lar en la mediocritat absoluta. I només la ultradreta va adonar-se que tenia motius per celebrar-ho.