Segons Pere Aragonès, l'actual Govern espanyol és el menys hostil als objectius del catalanisme des del 1978. Potser té raó, però, tot i això, no hi ha cap possibilitat que accepti pactar un referèndum d'autodeterminació o una llei d'amnistia. Esperar aquests objectius d'una mesa de diàleg és perdre el temps. L'única taula bilateral efectiva serà la que discuteixi les carpetes de sempre: més diners i més competències autonòmiques.

¿L'alternativa per avançar cap a la independència des de la Generalitat és, donc,s la via unilateral? Es va provar la tardor del 2017, i no hi ha cap raó per pensar que la reacció de l'Estat seria avui diferent de llavors, quan va suspendre l'autonomia i va aplicar el Codi Penal al Govern. De fet, les lliçons d'aquell episodi probablement conduirien els actuals poders espanyols a anticipar l'actuació i mostrar tota la seva contundència tant bon punt ensumessin el primer símptoma de «desafecció» institucional.

Aquests son els topants que emmarquen la nova la legislatura catalana i, tanmateix, les negociacions entre ERC i Junts per formar Govern s'encallen en el debat sobre la ruta cap a la independència i la gorra de conductor. Discuteixen asprament la manera d'avançar cap a un destí que saben que no podran assolir els propers quatre anys, si no és que Espanya desapareix del mapa a causa d'alguna mena de cataclisme que no sé endevinar.

En canvi, no es comenta prou que ERC, Junts, PDeCAT i CUP sumen 23 diputats al Congrés espanyol, un nombre suficient per condicionar moltes polítiques si actuen com un bloc compacte i amb intel·ligència, és a dir, sense adoptar posicions que empenyin l'Executiu de torn a preferir qualsevol altre aliat. Seria, certament, una política regionalista, de millora de l'autogovern i defensa immediata del benestar i la prosperitat dels ciutadans. L'avanç cap a la república haurà de passar per altres caminis, amb la certesa que no s'hi haurà arribat d'aquí a les properes eleccions, siguin quan siguin.