Nascut a Caimari l'any 1984, Jaume C. Pons Alorda ha esdevingut una de les personalitats més brillants de la nostra literatura. Poeta, traductor, narrador i professor, la seva trajectòria ha assolit fites tan excepcionals com el poemari Cilici, la novel·la Ciutat de Mal o la traducció de Fulles d'herba de Walt Whitman, àmpliament valorades per la crítica i reconegudes amb premis importants. Ara ens ofereix, amb Riu, bèstia, un nou i esplèndid esclat de talent. Vitenc i apassionat, hi escriu: «Jo soc un poeta religiós/ però la meva religió/ no és la vostra/ sinó l'amor/ d'estar enamorat/ de totes/ les coses». I tanmateix, defugint la ingenuïtat, observa amb lucidesa severa la inconsciència humana davant dels residus que generem («Un continent de plàstic/ és el taüt que ens aniquilarà») o davant dels animals que sacrifiquem per nodrir-nos-en («l'engranatge caníbal/ d'aquest desastre») i les limitacions de la nostra existència («Per què no m'havies dit mai abans/ que en realitat som tan poca cosa?»). Però dins de Riu, bèstia predominen el goig, la solidaritat («Si algú mor/ morim tots./.../Totes les coses/ representem/ totes les altres») i l'esperança («Resistiu, bones gents./ Batalleu, batalleu./ Com ells i com tants altres./ Vindran més temps obscurs,/ però serem més clars»). Jaume C. Pons Alorda, sense arraconar una mirada exigent, descarnada i fins i tot a cops escatològica envers la realitat, no desisteix de celebrar del món («Càrritx. Pi blanc. Llentrisquera./ Si hem vingut fins aquí/ és per perdre'ns») i de convidar-nos a fondre'ns-hi, com succeeix amb els magnífics versos que tanquen el volum: «No entrem dins el foc/ per immolar-nos, sinó/ perquè les flames brillin/ una mica més». Ara bé, la impressió d'entusiasme abrandat, d'optimisme encomanadís que de vegades ens transmet Jaume C. Pons Alorda no ens ha de distreure de la saviesa que traspuen molts dels seus versos: «Quin contenidor/ més extraordinari/ que és el Temps:/ dins Seu no hi ha res/ que no hi càpiga», «tot té un acabament, l'esperit/ està servat per una llei inevitable:/ que el cos sempre és la tomba de l'ànima», «Així nosaltres ens delitem/ per podrir-nos/ lenta/ ment/ encara que no ho sabem/ en aparença.» El llibre conté poemes dedicats a Lluís Solà o Lucia Pietrelli i inclou citacions d'alguns referents de Pons Alorda: Antònia Vicens, Zoraida Burgos, Margarita Ballester, John Keats, Joan Sales, Josep Ramon Roig, Lluís Calvo i Jesús Moncada. El volum es completa amb un preciós epíleg d'Ester Xargay, que es clou amb unes paraules de Jaume C. Pons Alorda sobre Carles Hac Mor: «Gràcies a vosaltres, i sobretot a tu, Carles Hac Viu, confirmo que hem de viure des de la fúria infinita de la vida, car tot és exaltació i eufòria, incontinència i celebració», un text en què, al capdavall, Pons Alorda ens parla de la seva manera de pensar i de sentir, del compromís amb la vida que il·lumina des de l'inici les pàgines de Riu, bèstia.
