Hi ha la bellesa en majúscules, la bellesa espiritual a la qual cantava Aute, que és aquella que els savis situen al costat de la veritat i la bondat com si fos una virtut. I hi ha també una bellesa menys profunda, més passatgera i, si ho voleu, més mundana, però que no hem de desdenyar. És la bellesa física de la qual tantes vegades s'han servit els artistes per intentar reflectir l'altra. La bellesa de les venus i les marededeus i també, per què no, la bellesa d'una miss. La de l'Araceli Morales Barro, per exemple, que era recordada dissabte passat en aquest diari, quaranta anys després d'haver estat proclamada miss Manresa quan en tenia disset. Veient-la en aquella fotografia de la seva època de model, lluint esplèndida i gairebé insolent la seva bellesa a la passarel·la, un s'imagina la seguretat amb què trepitjava el terra quan devia sentir cada mirada com si fos un homenatge. En uns anys en què els concursos de bellesa proliferaven tant com ho fan ara les carreres populars, i ni que fos en nivells diferents, només a la nostra ciutat una podia ser miss Manresa, miss Mannix o miss Atangia, i mai faltaven noies disposades a ser admirades pel seu físic ni d'altres resignades a envejar-les. Intueixo que si a algú se li acudís a hores d'ara convocar un certamen semblant, l'hostilitat de les crítiques que rebria el farien desistir des del mateix moment de presentar el cartell.

Signaria on fos contra l'explotació de la bellesa, contra tots els anuncis de feina on es demana «bona presència» i contra tots els que ens bombardegen perquè ens esforcem per tenir un cos deu. També contra aquells i aquelles que, a manca d'altres virtuts o altres capacitats, llueixen el seu físic amb una arrogància que els fa perdre tot l'atractiu. Però em sento a l'altra banda dels que abominen de la bellesa com si fos una frivolitat i es complauen a reivindicar la lletjor. I entenc perfectament les noies que se senten barriguitas i aspiren a ser nancys. A totes les que, com l'Araceli, sense creure's millors que les altres, però sí més belles, es presentarien ara mateix a un concurs de miss.

Penso en una vinyeta de l'argentina Maitena que reflexionava sense hipocresia sobre el tema. Hi apareixien dues noies, una ostensiblement guapa i una altra que era tot el contrari. La primera deia «uns tenen tant i altres tan poc, és tan injust el repartiment de la riquesa», i la segona exclamava «i el de la bellesa!». Sí, el repartiment de la bellesa també és injust, però no se'n parla. Potser perquè fa lleig.