Hi ha un vaixell de vela al mar, una forma tenyida del mateix blau del cel que trenca abruptament la línia de l'horitzó. Fa un any jo era a casa. I avui observo el món des de la perspectiva que més m'agrada, amb la immensitat al davant. De vegades, m'avergonyeixo enyorant aquells dies estranys. Hi torno perquè no vull tornar-hi, tot i haver-ne sortit millor del que hi vaig entrar. Sense pèrdues, sense llàgrimes, sense cansament, amb els calaixos mentals i físics ordenats com feia temps que no tenia. Amb la vida al centre. Menjar, descansar, estimar. Tenir cura dels altres. Tenir cura d'un mateix. L'aigua està glaçada. Em banyo en un mar d'agulles, que m'envermelleix la pell. Algú neda amb una rapidesa sorprenent des de l'interior cap a la costa. Dues dones comparteixen tovallola. Es treuen les samarretes vermelles i s'estiren a prendre el sol en sostenidors i amb unes malles negres que els hi arriben sota els genolls. Quan encara no és estiu, els humans fem això, anem a la platja vestits de carrer i ens traiem la roba a mitges, i ensenyem el cos a mitges, i ens banyem a mitges buscant la felicitat completa.

La platja és plena de quadres per pintar. Un noi amb una dessuadora negra es posa la caputxa en el moment que trepitja la sorra i camina cap a la colla que l'espera fent rotllana. No miren el mar, es miren entre ells. Uns metres més enllà, tres adolescents amb el tors nu exerciten musculatura en l'estructura esportiva municipal que hi ha al passeig marítim. Un d'ells s'abaixa els pantalons per sota del cul i es mou en cercles, amb els braços arquejats, ensenyant uns calçotets de color verd. Escolto la conversa que mantenen abans d'acomiadar-se, un cap a l'aigua, els altres, carrer avall. Diuen paraules que no entenc i que soc incapaç de relligar. «Tisora», «porro». Dues criatures juguen a la sorra. Corren cap al mar amb els baixos dels pantalons plegats i amb sengles ampolles d'aigua mineral. Mentre la mare parla pel mòbil, no veu com els infants les buiden a la sorra, tampoc no s'adona com les aixequen enlaire per assegurar-se que no en queda ni una gota, com les reomplen amb aigua salada, com la tasten, i l'escupen, i treuen la llengua, i tornen a córrer, i els nens riuen i la mare també s'enriola amb algú altre que no hi és.

A l'altre costat del passeig hi ha la carretera. Des d'aquí ja no es veu el mar. Tots els pobles tenen una plaça, i un edifici antic que és bonic i un altre de modern a tocar, i un passeig amb un banc on seu una senyora que va abrigada tot l'any. No hi ha pintures amb rostres somrients als museus, però ara, aquí, juraria que tothom somriu.