Dissortadament, les darreres informacions sobre el coronavirus no són gaire positives. Hi ha hagut, això sí, algun símptoma d'alleujament, com el recent concert multitudinari al Palau Sant Jordi, que més d'una demostració de normalitat s'ha de considerar un experiment sanitari, encara per avaluar del tot. Perquè la realitat continua sent tossuda: les dades diàries mostren que a Catalunya la situació millora ben poc, o que darrerament més aviat empitjora, com a la majoria dels països europeus. I que simultàniament augmenta el cansament col·lectiu per unes restriccions i limitacions que eren impensables d'imaginar però que ja fa més d'un any que duren. I tot plegat enmig d'una crisi econòmica general i una pressió difícil d'aguantar per les estructures sanitàries del país. Només una tímida esperança en l'horitzó: poc més del 10% de la població catalana ja s'ha vacunat i el percentatge pot augmentar molt les properes setmanes si se supera aviat l'incomprensible retard en l'arribada de noves dosis i s'aconsegueixen així percentatges molt més alts de ciutadans protegits contra el contagi.

Mentrestant, el virus de la divisió també continua. El segon ple del nou Parlament català tampoc no ha aconseguit l'acord JuntsxCat i ERC. Per tant, encara no hi ha investidura de Pere Aragonès. Però cal dir que s'ha avançat. Si més no sembla possible de superar un escull: el Consell de la República ha acceptat de reestructurar-se per tal de servir com a àmbit de contacte i deliberació del conjunt de partits i entitats independentistes. Però això no és garantia d'una immediata investidura del nou president de la Generalitat. Temes cabdals com la configuració del nou Govern i la línia política bàsica que cal emprendre no sembla que hagin estat encara acordats. És insòlita aquesta situació? De fet, no ho és gens. Molt sovint, i arreu del món, els governs de coalició no són fàcils. L'especialista europeu en aquest àmbit és Bèlgica, que per constituir el Govern actual va estar més d'un any des de les darreres eleccions. Cal esperar que Catalunya no superarà aquest rècord.

Allò que realment avança és la internacionalització del conflicte entre Catalunya i l'Estat. Ho demostra el seguit de fets que va començar amb la votació al Parlament europeu per retirar la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí, que va fer conèixer la causa catalana a moltíssima gent i va convertir-la en un tema europeu. Fa ben poc que el partit dels verds francesos ha aprovat una moció de suport a la independència de Catalunya, si així ho decideixen els catalans. I el diputat irlandès Matt Carthy ha denunciat des del seu Parlament la situació de Catalunya titllant de vergonyós el silenci oficial de la Unió Europea. I Clara Ponsatí acaba d'explicar davant del Parlament Europeu que Espanya no vol reconèixer Kosovo perquè es va constituir en Estat amb una declaració unilateral d'independència, legitimada pel Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU. I, és clar, Espanya vol impedir de la manera que sigui que Catalunya pugui seguir el mateix camí.