A les cinc de la tarda el mont Taíget sembla inofensiu. Està recobert de pins i de plantes silvestres que a penes deixen veure l'extensió de les seves roques. S'eleva per sobre de tota la serralada del Peloponès. Cap al sud, la península de Mani, amb els seus pobles de pescadors i les seves platges de sorra fina, s'intueix. Saben que en fosquejar arribarem amb les exigències del viatger: una ampolla de vi de retsina i un peix a la brasa. Però són les cinc de la tarda i el sol ja ha escalfat prou la terra per no deixar passar els turistes. Se senten les cigales, tan habituals a Grècia. Tal vegada expliquen, en un dialecte antic, les gestes dels seus avantpassats. Lacedemònia sempre ha estat una regió guerrera, que no va dubtar a anar a la guerra per derrotar els perses quan la resta de Grècia s'amagava darrere de les seves muralles. Un segle després, va subjugar l'orgullosa Atenes.
L'absència és l'essència d'aquesta terra dura, atrapada entre muntanyes, que no pot veure la mar per un parell de quilòmetres. D'aquella Esparta guerrera avui no en queda res. Va dir Alcibíades que quan passin tres mil anys no quedarà res que pugui admirar-se de la ciutat d'Esparta, al contrari que de la seva Atenes. I tenia raó. Passejar per la Nova Esparta avui dia és un exercici de paciència. Tota l'urbs està formada per blocs de cases d'aspecte soviètic. Potser als afores s'han descobert les ruïnes del que va poder ser el traçat d'una antiga ciutat. Però els espartans no van construir la seva polis per perdurar. No eren tan vanitosos com els atenesos. I ara ho estan pagant.
L'absència següent va venir molts segles més tard. En aquest racó del món, on no es creua cap camí, un grup de monjos ortodoxos va trobar la pau que buscava i hi va construir un conjunt de temples. La ciutat santuari s'anomenaria Mistràs i es va convertir, gairebé per l'atzar dels temps, en un dels centres religiosos més importants de l'Orient cristià. A les biblioteques dels seus monestirs acudien els millors erudits de l'edat mitjana. A Mistràs es copiaven llibres d'Aristòtil i Plató, es debatia en grec antic i s'il·luminava en els manuscrits un passat gloriós que semblava més aviat mitologia.
Però la regió estava massa a prop de la frontera entre els dos mons enfrontats. La quarta croada va situar Mistràs en el mapa, perquè els cavallers venecians la utilitzaven com a contrapès a Constantinoble. Encara que la decadència dels temps no va trigar a arribar. L'imperi Bizantí era un monstruós preciós massa pesant per sostenir-se per si mateix dempeus. Amb la caiguda de la capital en mans dels otomans, aquell recinte de temples es va omplir de por i foscor. El 1460 la ciutat es va rendir al sultà i a poc a poc va anar caient en les ombres. A principi del segle XIX, ja no quedava cap monestir obert. En dos segles, la velocitat de les ruïnes ha provocat un paisatge desolat. En aquella terra sembla que no pot durar res eternament.
Camí entre arcs que ja no sostenen cúpules i paviments fragmentats. El que un dia va ser un mosaic avui no és mes que pols i molsa que ha crescut amb avarícia. La metròpoli és la catedral de Mistràs, el seu temple més gran i el més ben conservat. El viatger pot refugiar-se del sol en el seu claustre, esquitxat de tombes romanes amb relleus de batalles ja perdudes. Els gats mandregen davant l'arribada d'un visitant i el saluden buscant aigua i una mica de menjar. Són els guardians de les restes de Mistràs. Els que van substituir els monjos ortodoxos.
Al seu costat, l'església de Sant Teodor és construïda de maó vermell i encara conserva una cúpula que s'alça orgullosa al cel, com intentant rivalitzar amb el mont Taíget.
Mostrari de deixadesa
La resta d'esglésies, com la de Santa Sofia, són un mostrari de deixadesa. L'home camina esquivant les pedres del sòl. Les trepitja creient que són fragments sense valor, un regal de la muntanya, però descobreix que ha posat la sola de les seves sabates sobre una columna, un fragment de l'arquitrau o un arc apuntat. L'oblit és despietat amb l'art en aquest lloc del món. Alguns frescos es conserven a l'interior d'algunes esglésies. Són representacions serenes. Prefiguracions dels mals que assolarien la ciutat. La majoria d'ells responen a figures de màrtirs en el moment del seu suplici. Conserven la memòria d'aquells monjos que van veure apagar-se les espelmes de Mistràs i que miren cap a l'oest esperant que els germans cristians, els venecians, els salvin. Però ningú va acudir a la seva crida d'auxili.
L'ombra del Taíget ja va ocupant el seu espai natural, que és tota la vall, fins a Mani. Els espartans acudien al cim de la muntanya a retre comptes amb la genètica. Els nascuts amb minusvalideses físiques eren llançats al buit. No se sap si es tracta d'una llegenda o de si hi ha una mica de realitat en aquestes caigudes. La veritat és que el mont Taíget sembla no perdonar els sacrificis. Fins a Mani tot el terreny està desolat. El que abans era bell ara és efímer, com una carretera d'una sola direcció. Ja són poques les que porten a Mistràs. A la vella Esparta se li va perdre la pista fa segles.
