És una vergonya que no hagin demanat mesures cautelars en presentar el recurs davant l'Audiència Nacional. Això no serveix de res... ¡però jo n'estic fins als collons! El dia 25 marxo.
-Però, on aniràs? Si no es pot sortir de Madrid.
-A Andorra, a esquiar; que aquest any amb prou feines hem tocat la neu.
Aquesta conversa es va produir abans que Madrid s'afegís -per força- als tancaments perimetrals proposats per Sanitat per Sant Josep i Setmana Santa i avalats per la resta de comunitats. L'auditori de la fanfarroneria era un grup de pares que esperàvem per recollir els nens després del seu entrenament de futbol. I la veritat és que cap dels presents vam demanar explicacions a l'orgullós dissident. Ens vam conformar amb l'incòmode silenci que sol envoltar els exabruptes públics o les ficades de pota.
Però sé que vam fer malament, jo el primer. Perquè si l'aguerrit esquiador havia decidit saltar-se la norma i fer-se un homenatge a la terra adoptiva d'El Rubius, als altres ens estava convertint automàticament en gilipolles. On emergeix un llest hi ha d'haver tontos, això és com la llei de la gravetat. Tot i que tampoc ens enganyem: el panorama general no és el més adequat per jugar en equip. Normes contradictòries, de vegades incomprensibles, discursos polítics que equiparen les restriccions de moviments amb mesures dictatorials, irritants retards en la campanya de vacunació, fatiga general i un munt de gent que es va quedant pel camí. O morts, o confinats, o a l'atur. No sembla, per tant, el millor paisatge per cantar junts el Resistiré. Però, precisament, quan creixen les dificultats és quan més fort cal tocar a sometent per no ignorar el civisme. No hi ha excuses. Per això em penedeixo de no haver-li dit al pròfug madrileny que el gilipolles era ell. I els que actuen com ell, inclosos els passatgers de l'autocar que portava esquiadors clandestins a Port del Comte. L'estupidesa no té fronteres.
