Tenir o no tenir visibilitat. Aquesta és la qüestió. En el partit de futbol entre Espanya i Kosovo, els narradors del partit a TVE se les van enginyar per evitar referir-se a Kosovo com el que és, un estat independent reconegut per la majoria de països democràtics del món. Bé, no tots. Espanya no el reconeix, no fos cas que marqués un incòmode precedent per a Catalunya i el País Basc. No deuen saber que com més vols invisibilitzar una cosa, més visible la fas. Aquesta afirmació és tan fàcil de demostrar com demanar-li a vostè, lector, que no pensi en un elefant pintat de color verd assegut còmodament al capdamunt de la Seu o de la catedral de Solsona o al bell mig de la plaça de Sant Pere de Berga. Li he demanat que no hi pensi! No-hi-pen-si! Doncs això, que les ànsies per part d'alguns d'invisibilitzar els altres poden arribar a ser molt contraproduents. Aquesta setmana també s'ha parlat d'invisibilització en la concentració organitzada a Manresa per quatre col·lectius que defensen les persones LGTBI -persones lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals- de la Catalunya Central. El lema de la pancarta que van desplegar era tota una declaració d'intencions: «La nostra existència és resistència». És a dir, que el fet de no pertànyer a l'estàndard reconegut per la gran majoria porta implícita una capacitat de resistència resignada a aguantar tots els embats. Entre el reguitzell de queixes que van repassar en el manifest que van llegir hi havia la demanda, l'exigència, que se'ls reconegui, respecti i atengui dins de la seva diversitat, i un lament, el fet que, per poder existir lliurement, la majoria hagin d'instal·lar-se a Barcelona i deixar les seves respectives localitats -marxar de la ruralitat s'hi van referir- perquè, com a mínim, a la gran ciutat poden viure sentint-se lliures. Una mena d'exili autoimposat. Ha de ser molt trist i dur. Les seves queixes també van incloure un retret al govern de Manresa, al qual consideren còmplice de la Fundació Althaia a l'hora d'evitar que no es posi en marxa la Unitat de Trànsit prevista al CAP Bages des de fa tres anys. He de confessar que és la regla de tres més estranya que he sentit en la meva vida. Tampoc no té sentit, però, que, havent format el personal per portar l'esmentada Unitat de Trànsit, faci tres anys que s'esperi la partida per tal que entri en funcionament. Abans de la concentració, com cada dia a les 7, un grupet d'irreductibles van recordar els presos i exiliats polítics, en aquesta ocasió amb la interpretació d'El cant dels ocells amb guitarra. Un altre elefant verd...