L'energia eòlica s'obté instal·lant grans generadors a les carenes on bufa el vent, que es veuen d'una hora lluny. En la seva presència, el Quixot i Sancho tindrien raó tots dos: són molins i són gegants. Les persones que estimen els seus paisatges no volen veure'ls espatllats per desenes d'aquests artefactes. Tampoc no volen veure els camps de conreu, ni que rendeixin poc, substituïts per grans esteses de plaques solars. I cada cop que s'ha construït un embassament hidroelèctric ens hem dolgut perquè s'ha colgat la bellesa d'unes valls i la memòria dels seus habitants. Ningú no vol això a prop de casa seva; si de cas, que s'instal·li en un altre lloc, però aquest altre lloc no existeix quan tothom tanca la porta.

Les energies renovables alteren el paisatge, però les generades per combustibles fòssils encara ho faran més, a mitjà termini, a causa de l'escalfament global. I de nuclear no en volem perquè els residus radioactius ens acompanyen milers d'anys. L'única energia sense efectes secundaris és la que no es consumeix. Estem disposats a gastar la meitat d'electricitat? Abaixarem la potència de la calefacció i de l'aire condicionat? Anirem a dormir amb les gallines per no espatllar el paisatge, no escalfar l'atmosfera i apagar les nuclears? Mentre la resposta universal no sigui afirmativa, hem de decidir quina mena d'afectació preferim.

L'alternativa és continuar alimentant la carbonització de l'atmosfera, el canvi climàtic, el desglaç dels pols, l'alteració del ritme de les estacions i un possible augment del nivell del mar que inundarà zones superpoblades. Si aquestes amenaces s'arriben a complir, preservar els paisatges de la infantesa serà la darrera de les nostres preocupacions. Però no cal que patim, perquè hi ha una solució al dilema que ens permetrà mantenir el paisatge i frenar la catàstrofe climàtica: situar totes les plaques solars i tots els molins/gegants al nord d'Àfrica. Això sí: abans ens hem d'assegurar que països com el Marroc o Algèria tinguin governs ben dòcils als nostres interessos.