Ara que sembla que ens trobem en el tram final de la pandèmia, tot i que les dades s'entestin a dir el contrari, i encara més si el ritme de vacunació no s'incrementa, podem mirar de fer una prospecció sobre com podria ser l'esport que vindrà. Tot això ha pogut anar bé per adonar-nos d'una vegada que, sense públic, el valor de l'espectacle és molt més baix. Mai com ara havíem pogut comprovar que el silenci de fons provoca que l'emoció amb la qual mirem els partits per televisió baixi moltíssim. Fins i tot, aquells que, per motius de feina, hem assistit durant tot aquest temps a enfrontaments a porta tancada hem estat testimonis de la fredor que s'hi vivia, de com de distòpic era, i segueix sent en alguns casos, tot allò.

I tot, havent-s'hi mantingut alguns elements sobreposats. Així, en els pavellons ha continuat sonant la megafonia al màxim, amb peces musicals de gust dubtós, en alguns casos, o animadors amb micròfons elevats al volum més alt que podien trobar cridant i esperonant no se sap qui, si no era les cadires o els quatre directius i els seus acompanyats (que sovint són més de quatre) que podien passar.

En el decurs de les últimes dècades, tot aquest so prefabricat, que ja ha arribat al súmmum en les retransmissions de futbol en què es pinta el públic i s'afegeix un so pregravat, se'ns ha instal·lat al cervell i hem oblidat el so de l'esport. És el dels aficionats animant i xiulant, el brogit de tensió, el xiuxiueig, els càntics i els cops de timbal. Soc dins del grup dels que agrairien que, quan això hagi passat, es recuperi aquest so i s'aparqui el d'una discoteca a les tres de la matinada.