Aquesta setmana passada va morir Maribel Granados. Després d'una lluita optimista i vital contra un càncer que, com ella mateixa va dir, li havia guanyat el cos però no l'esperit, s'havia convertit en una dona referent amb milers de seguidors a les xarxes socials amb el hashtag #mepidolavida
El seu exemple, com el d'altres persones amb històries similars, ens colpeixen a tots, sense excepcions. Puc explicar, sense embuts, que una de les lliçons més grans que he après en aquesta vida, me la va regalar una amiga, justament per la forma com va saber morir.
Penso que l'admiració que ens generen persones com ella, tenen un denominador comú: son individus que no es deixen manllevar la forma com entomen i reaccionen davant els esdeveniments adversos que se'ls planten al davant. Els més adversos. I ens corprèn perquè sabem, en la profunditat dels nostres cors, que és en les pitjors circumstàncies, quan les coses van maldades, que apareix l'essència del que som. És senzill ser optimista quan el vent ens ve de cara; ser generós enmig de l'abundància; o ser condescendent quan tenim la paella pel mànec. Però és admirable mantenir-se vital quan la mort et ronda, ser generós des de l'escassedat, o no deixar-te endur per l'esperit de venjança quan algú t'ha enganyat i t'ho ha pres tot. Conec persones que ara mateix es troben en alguna d'aquestes circumstàncies. I em meravello de veure'ls com hi transiten i com hi creixen. I els admiro, perquè amb la seva manera de fer, amb la forma quotidiana d'entomar el pitjor, esdevenen mestres de veritat. Si teniu la sort, com jo, de tenir-ne alguna a la vora, pareu-hi atenció, observeu, i procureu aprendre'n alguna cosa.
Perquè algunes persones, en els pitjors dels escenaris, simplement brillen. Perquè l'essència que els brolla de dins, quan a fora tot és negre i fosc, és un esperit infranquejable i inalterable basat en una manera de viure i veure la vida. Una essència basada en uns valors que sabem reconèixer perquè podrien ser universals. I la seva forma de fer, se'ns apareix de sobre amb coherència divina. Per contra, també n'hi ha d'altres que, quan els reptes de veritat els truquen a la porta, els cau el vel i deixen anar la seva pitjor versió desbocada: cobdícia, orgull, pànic, egoisme...
Alguns dirien que formar part d'un o altre grup, és un interrogant. Un misteri. Però jo diria que pot ser una elecció. Treballada, suada i finalment guanyada, però una elecció, en definitiva. D'una manera o altra tots hem passat per circumstàncies que ens han fet patir i que ens han portat contra les cordes. I cadascú pot reflexionar, en la intimitat dels seus pensaments, en les victòries i derrotes d'esperit ha anat acumulant. I com n'està, de lluny o de prop, de formar part dels primers (els mestres) o dels segons (els aprenents).
Valguin els testimonis dels que tenen clar que es «demanen la vida», per fer-nos aturar una estona a pensar com l'entomem nosaltres. A quin costat estem, i com voldrem reaccionar quan tornem a rebre el proper revés.
