Quan un país perd una guerra els seus ciutadans poden covar dos tipus de ressentiment. Un és cap a les potències guanyadores que els han aixafat al camp de batalla i han imposat dures condicions de rendició. L'altre s'adreça a identificar i denunciar presumptes enemics a les pròpies files. Abans i durant el conflicte, la propaganda i la natural supèrbia humana els havien fet creure que eren una nació invencible i la guerra seria una passejada militar; humiliats per la derrota, molts prefereixen atribuir-la a un sinistre complot de secretes traïcions portes endins, i així no els cal admetre l'error d'haver ignorat les pròpies limitacions abans de llançar-se a l'enfrontament. La teoria del sabotatge domèstic és molt antiga i ha donat peu a tota mena de persecucions de l'«enemic a casa».
Salvant les distàncies d'escala, una dèria semblant pot trobar-se en algunes de les posicions més inflamades que es manifesten en les xarxes independentistes. El desafiament de la tardor del 2017 va acabar en derrota, amb els líders a la presó o a l'exili, la Generalitat intervinguda i el rei d'Espanya anunciant ma dura. Entre els qui havien participat engrescats en la gran mobilització es va desvetllar un comprensible ressentiment cap a l'Estat, els seus governants i fins i tot la nació en què se sustenta, però també va créixer el ressentiment interior, per la creença que l'estat major del Procés no havia comès cap error estratègic i en canvi, per dir-ho en termes laportistes, n'hi ha molts que es diuen revolucionaris i no ho són. L'assenyalament i lapidació del tebi ha anat a més, en extensió i intensitat, a mesura que han passat els dies i les institucions en mans de l'independentisme no han avançat ni un pam cap a la plena sobirania. Reticents a admetre que la correlació de forces continua sent desproporcionadament adversa, insisteixen que si tothom fos prou abrandat la república ja seria a l'ONU.
I vet aquí com l'abans aplaudit Jaume Alonso-Cuevillas ha ingressat a la llista negra.
