El SEPE, organisme del Ministeri de Treball, s'ha convertit durant la pandèmia en un dels ens que més angúnies i indignacions han generat en els ciutadans d'aquest país. Amb l'atur disparat i milers de treballadors en ERTO, els seus serveis han estat indispensables per a centenars de milers de persones. Moltes d'elles les han passat magres pels seus retards i els seus errors; moltes han patit i pateixen encara les seves oficines tancades i els seus telèfons que no responen. El SEPE ha estat comprensiblement desbordat durant mesos, però les actituds d'indiferència burocràtica amb què l'organisme ha tractat els ciutadans no són fruit del col·lapse, sinó d'una cultura. Ara sabem que, a Manresa, accedir a una de les preuadíssimes cites amb el personal de l'oficina és possible pagant cinc euros en alguns locutoris. El ciutadà desesperat, impotent, deixa les seves dades (que vés a saber on aniran a parar) i algú es preocupa per alguna via (trucant sense parar? hackejant?) d'aconseguir la cita. I funciona. És un viarany inquietant, dels que són habituals en països subdesenvolupats amb administracions fosques. Pel que es veu, és cap on anem.
