La sèrie de The Newsroom dona un aire romàntic a l'ofici de periodista, però no amaga que gairebé tots els professionals de base dels mitjans de comunicació, fins i tot de grans cadenes privades de televisió, cobren un sou precari tenint en compte la dedicació. Després que el personatge de Carrie Bradshaw, la protagonista de Sexo en Nueva York, mostrés una imatge que res té a veure amb la quotidianitat diària, ja que cobrava un sou astronòmic per escriure una columna setmanal, era hora que una altra ficció televisiva mostrés dosis de realitat. La immensa majoria de periodistes no cobra tant, no treballa en un barri adinerat de Manhattan, ni té una vida sexual tan agitada. La precarietat s'ha estès a tots els nivells i àmbits. Una de les pel·lícules amb més opcions de guanyar l'Oscar a millor film de l'any, Nomadland, mostra la dura realitat dels workampers, temporers que viatgen des dels camps de bledes de Dakota del Nord fins als campaments del National Forest de Califòrnia. Una història basada en el llibre escrit per una periodista que volia explicar la vida de ciutadans dels Estats Units ofegats pels deutes, en no poder pagar les hipoteques, que es veuen obligats a emprendre un viatge etern amb una furgoneta o una caravana configurant un grup creixent de nòmades que intenten fer-se lloc en els sectors més precaris de l'economia. Aquests són casos extrems, però més a la vora i en àmbits en què els sous no són baixos les condicions laborals empitjoren. Entitats que representen els empleats de consultores, grans bufets d'advocats i bancs d'inversió alerten d'horaris maratonians i extenuants, i cada cop són més els que opinen que, ateses les circumstàncies, no cal treballar tan ni firmar un contracte en un despatx o bufet de prestigi si el preu és sacrificar la vida personal. En un món on cada cop hi ha més riquesa, moltes persones amb títol universitari es pregunten qui es queda amb els trossos grans del pastís, i denuncien una redistribució injusta dels beneficis. Els falsos autònoms, el teletreball i un entorn laboral que entén els recursos humans com a peces d'una màquina, sense tenir en compte la humanitat, acaben d'aplanar un món en què el treball és més difícil. Els sous en segons quins sectors no són baixos, però les condicions no són avantatjoses. Aquells temps en què les protestes obreres servien per millorar les condicions de vida, com quan la vaga de La Canadenca del 1919 va instaurar la jornada de vuit hores, són un episodi llunyans dels llibres d'història.