S'han acabat les vacances de Setmana Santa i tornem al confinament comarcal. Abans, però, hem tingut temps de constatar que les ganes de sortir de casa i que ens toqui l'aire segueixen intactes, tot i el virus.

Les imatges del Delta de l'Ebre que hem vist aquests dies passats, amb desenes i desenes de vehicles estacionats per accedir a un espai natural protegit, tornen a posar sobre la taula la necessitat urgent de gestionar la massificació de la natura.

Aquesta problemàtica no és nova, però sí que s'ha accentuat arran de la pandèmia quan, després de mesos tancats, tothom busca l'aire lliure i la distància social que et permet un entorn natural.

Al Berguedà patim del mateix mal que les Terres de l'Ebre. Segons un estudi realitzat per l'INEFC, 27.678 persones van pujar el Pedraforca durant el 2020 (17.659 entre juliol i setembre) essent, tot i els períodes de confinament, el segon any amb més afluència.

Tot i no tenir dades, podríem fer una llista d'altres indrets berguedans on la massificació és un problema o va camí de ser-ho. La riera de Merlès, els Empedrats, Pedret, els Rasos de Peguera...

Crec que tothom té clar que el nostre entorn natural és prioritari i hem d'invertir tots els esforços en preservar-lo. I que no volem ser la comarca sense llei, on tot s'hi val. El repte, aquí, és com aconseguim combinar el gaudi i la natura, sense prendre mal. I això passa per gestionar.

Sovint, al Berguedà tendim a solucionar aquest problema d'accés a espais naturals o escenaris concorreguts simplement prohibint. Prohibit accedir-hi. Prohibit fer-hi activitat. I prohibir no sempre és sinònim de gestionar. Moltes vegades és la opció fàcil i ràpida, però no necessàriament la millor.

Estem acostumats a moure'ns i haver d'adaptar-nos a condicions que no sempre són ni les més còmodes ni les més econòmiques. Pagar l'aparcament per arribar a indrets concorreguts, fer reserva prèvia de la visita a un espai determinat, havent pagat l'entrada corresponent, adaptar-se al dia de visita perquè quan tu hi vols anar ja no s'accepten més visitants, i un llarg etcètera.

Implementar regulacions per accedir a certs espais naturals, i més si són protegits, aporta molts beneficis. Més enllà de controlar la coneguda «capacitat de càrrega» de l'indret, és una forma d'assegurar que qui hi accedeix hi té un interès especial i està disposat a suportar les incomoditats que poden ocasionar les limitacions i, en cas d'haver-hi una taxa, és una forma de recaptar un pressupost que pot reinvertir-se en la millora i conservació de l'espai en qüestió.

L'estiu passat vam tenir problemes clars de massificació en certs indrets de la comarca. Tot apunta que aquest estiu no serà diferent. És urgent consensuar i implementar un model d'accés a l'entorn que sigui, deixeu-m'ho dir així, sostenible. Que permeti, primordialment, la seva preservació però, també, el seu gaudi. Hi ha feina per fer abans no arribi el proper desembarcament a la natura i anem tard. És urgent gestionar.