Dilluns passat anava a peu per un camí entre camps i vinyes quan, a les envistes de Sant Iscle, s'aturà un quad i el conductor, a qui de lluny hauries confós amb un policia per l'uniforme, em preguntà si havia vist caure algun paracaigudista. S'havien dut a terme unes pràctiques de salt des d'una avioneta i havien extraviat un saltador. Bufava un bon vent, però diria que no prou fort per haver arrossegat un embalum humà gaire més lluny d'una superfície plana i sense noses visuals. El blat naixent, en aquesta època, amb prou feines si s'alça un pam de terra. Tot pensant en com l'home podia haver desaparegut sense deixar rastre, en entrar a la ciutat per l'avinguda de les Bages vaig topar-me amb un grup de badocs que, alertats per la presència dels bombers, la policia i el servei d'emergència mèdica, s'estaven sota un arbre, mirant amunt. En una de les branques més altes, hi havia un home, com caigut del cel. No vaig veure que pengés de cap paracaigudes. S'estava allà dalt, dret i en la mesura del possible, prou immòbil, aferrat a unes altres branques, per mantenir l'equilibri. Van fer-lo baixar si no vols per força i se'l van endur detingut. No sé de cap ordenança municipal que prohibeixi els ciutadans d'enfilar-se als freixes. Hi devia haver pujat fent-se ell mateix l'escaleta. Tampoc vaig sentir que injuriés el rei ni fes cap paròdia de l'ascensió de Crist. Tal vegada havia estat denunciat pels animalistes, per usurpar la personalitat d'una cotorra argentina, o pel cònsol d'aquest país, per fer apologia de la colonització. L'endemà vaig llegir en aquest mateix diari que havia estat arrestat per trencar l'ordre d'allunyament de la seva exdona. I vaig pensar que, tot i que la Setmana Santa ja havia passat, per a moltes dones el calvari és permanent i el dolor, inexhaurible.
