Tres nois i una noia seuen sense tocar-se en un dels esglaons de la pista poliesportiva on cauen els últims raigs de sol de la tarda. Cap d'ells porta mascareta. Els nois miren el mòbil. La noia, de cabells rossos i llisos, guaita endavant, cap on hi ha els arbres que el vent belluga i que dibuixen ombres sobre el ferm de la pista, un escenari gris i solitari, sense platea ni públic tret de mi. Una bossa estripada de patates fregides s'arrossega per terra. Al mig del carrer, un gos petit, de pèl blanc i llanós, treu el cap per la finestra d'un cotxe i borda a l'aire. El conductor -massa gros per encabir-se en aquell habitacle, o bé l'habitacle massa petit per encabir-lo a ell- s'esforça per fer maniobres, gira el volant i fa un canvi de sentit amb una lentitud irritant. Observo a totes bandes per entendre, i a totes bandes veig combatents lliurant batalles.
El meu fill petit no para de saltar i, a cada salt, es pica amb els talons les natges. Em diu: «Compta'ls, mama! Compta quants en faig!», i n'arriba a fer tants que em perdo i és en aquesta pèrdua momentània del seu salt enèrgic que crec que és impossible que això acabi malament. Necessitem persones que no parin de saltar. I de mirar-se als ulls. I de dir-se les coses. Sobretot les paraules encallades, les que t'esquincen la gola quan empasses saliva, les que no pronuncies i que, a l'últim moment, canvies per d'altres. I quan són fora ja has fet tard. Ja són so. Realitat. Una acció que tindrà un efecte. Un sí per un no. Un no per un sí. De vegades és només un m'agradaria. O un potser. O un no puc més. O un no entenc res del que passa. Som molts els que estem encallats en aquest darrer estadi. El malestar i el patiment també s'han de poder reciclar. Ens falta el contenidor adequat al costat del blau, el verd i el groc. L'exposició «La guerra infinita», del fotògraf Antoni Campañà (1906-1989), em recorda una de les meves grans motivacions, la que em sosté: la recerca de la bellesa. Campañà ho va fer. Va intentar mostrar sempre la bellesa a través de la seva càmera, fins i tot quan va retratar la guerra civil. Fa tres anys, quan eren a punt d'ensorrar la seva casa familiar, van trobar guardades al garatge dues capses vermelles amb més de 5.000 fotografies inèdites de la guerra. Li feien tan mal que les va desar. Potser guardar també és una manera de reciclar. Guardar per no veure. Guardar per esperar el moment adequat, com el de l'infant que observa el passat que va viure i atrapar-ne un altre sense saber que tota aquella crueltat i tota aquella bellesa també li pertany i que l'acompanya en cada salt que fa.
