Estem sense un projecte de Govern de llarg recorregut com a mínim des que el gener de l'any passat el llavors president Quim Torra assegurava que la legislatura estava esgotada. Si espremen gaire més el semicadàver no en quedarà ni la closca. Però no hi pateixin: això és Catalunya i ens ho podem permetre (gairebé) tot. Alguns,potser imbuïts per l'esperit de Francesc Pujols o d'una confiança cega i naïf (si no d'un encanteri inguarible sense una vareta de saüc) fins i tot preveien gelats de postre i bla, bla. Òbviament, no hem arribat a aquest punt.
Em sorprèn (en realitat, no gaire) que polítics en actiu o retirats de la primera línia, de trinxeres diferents i amb els quals he tingut l'honor de conversar aquests dies per qüestions de feina, com són Joan Puigcercós o el mateix Quim Torra, a preguntes carregades de la ingenuïtat de l'espectador perplex sobre quina és, avui, la realitat del procés, afirmin, amb certa sornegueria o desànim: «avui no som independents, oi?». Certament. Touché. Uppercut. Més entenedor, impossible.
Fa un temps, un mosso va fer-se fugaçment famós per cridar davant una càmera espieta allò de «la república no existeix, idiota!». En els dies duríssims postoctubre podria haver ressonat a tot el país com un involuntari Eureka d'Arquímedes, com el cop de poma al cap de Newton, com el «cogito» revelador de Descartes. La república no nata es diluïa en aquell renec com un sucret en la boirina dels anhels insatisfets. Però el renec il·luminador va ser rebaixat a la categoria d'insult i l'evidència es va maquillar com si fos una tossuderia dels negacionistes de la república. Tan fatxes, ells i espanyolistes i tota la pesca. L'1-O estava tot dit i tot fet. Era qüestió, només, d'implementar-ho. I aquí som.
L'expresident Torra ho explicava en aquest diari: va assumir la presidència confiat que tot estava com a finals d'aquell octubre encara per interpretar en tota la seva dimensió. Però els temps canvien, almenys per als que viuen aferrats al tic-tac d'una entropia inapel·lable, que sempre ens empeny endavant. Mai no enrere. I el present, des d'aleshores, no ha estat mai republicà. ERC i Junts diuen, diuen, diuen negociar aquests dies per readaptar-se a aquesta evidència, en un lent aterratge en una realitat que s'entesta a desmentir la història. Suposem que això fos així. Suposem que tota la resta no fos indispensable. Suposem que no hi hagués pandèmia ni els seus efectes. Suposem que somiem.
