Demà farà dos mesos de les darreres eleccions i el més calent és a l'aigüera. L'únic article que, fins avui, he fet valorant les eleccions el finalitzava dient que esperava que això no durés tant com les de Bèlgica (encara estem lluny d'arribar als 541 dies) però, ara per ara, això no pinta gaire bé. Les raons d'aquest desgavell no són molt difícils d'assenyalar, des del més humil punt de vista. En primer lloc, perquè si ERC i Junts van acabar el darrer mandat tirant-se els plats pel cap no era difícil pensar que dos mesos més tard no tindrien la capacitat «d'oblidar» els malentesos i travetes. En segon lloc, perquè una vegada més es constata que tenim professionals de la política experts en la tàctica i molt poc en l'estratègia, és a dir, en saber mirar més enllà d'un parell de mesos. En tercer lloc, perquè, com gairebé sempre, la política catalana es conjuga en subjuntiu: des del que hauria de ser (diguem, voldrien que fos) i no del que és. Sota la retòrica que després de prop de 100 anys tindrem un president republicà (ai, Pere, no sé pas), la victòria a les urnes de les forces independentistes els ha enlluernat fins a tal punt que fa que es passin algunes qüestions rellevants per alt, perquè de fet la força més votada van ser els socialistes i l'independentisme (com la resta) en termes de vot absolut n'ha perdut. En quart lloc, perquè no es pot pactar un programa de govern volent solucionar les situacions personals dels caps pensants de l'1 d'octubre. Humanament és molt comprensible, però difícil, per no dir impossible, de dur a terme. Per tant, és un escenari complex, que allunya a una ciutadania cada cop més cansada i decebuda, i ja no només de les persones (que això, per sort, en política, com gairebé en totes les esferes de la vida, és subsanable, perquè les persones som substituïbles), sinó també de les seves institucions.

La pandèmia va fent camí, el desgavell amb les vacunes és de traca, de la crisi econòmica ni en parlem, i mentrestant tenim un govern en funcions amb un bon grapat de consellers i conselleres qüestionats... La vida continua i sembla que és ben bé igual que hi hagi algú o no a Palau i això és altament preocupant i decebedor. Això sí, ja tenim Presidenta del Parlament una dona (ai, que contenta) que ha demostrat, fins ara, que no està disposada que ningú li faci ombra ni li discuteixi la política que cal dur des de la mesa; si no, que li preguntin al Cuevillas, que aquest sí que ha durat ben poc en el càrrec. Costa d'entendre que ERC cedís un lloc tan clau sense tenir res ben lligat, perquè l'acord amb la CUP no és un acord, és una carta llarga de polítiques d'esquerres, moltes de les quals per dur-se a terme des de la sobirania del Parlament només es poden aplicar si s'està disposat a desobeir, i amb l'espasa de Dàmocles al damunt, perquè d'aquí a dos anys cal revalidar la confiança. Amb aquest embolic, per què cedir la presidència del Parlament? No ho sé, sincerament, però dona la sensació que ERC ha vist la presidència tan i tan a tocar que no ha sabut/volgut comptar fins a tres i fer unes quantes sessions de ioga abans de posar-se a negociar.

En fi, que l'obra del nou govern de Catalunya tindrà més actes i que es constata que l'independentisme potser és transversal quan es fan discursos, però com a concepte estructurador i vehiculador de canvi i millora per a la ciutadania és més que discutible. Poques coses, doncs, han canviat de moment en el panorama català, i com tants d'altres ciutadans i ciutadanes espero que ben aviat se solucionin (aniré a la moreneta si cal, com el l'exconseller Baltasar per pal·liar la sequera). Faré el que calgui, però vostès, guanyadors tots i totes de les eleccions del 14-F, posint-se d'acord d'una vegada (diria una paraulota però queda molt malament).