Segur que l'alcaldessa de Barcelona té assessors prou espavilats per avisar-la dels beneficis limitats que obtindrà de de la decisió d'abandonar Twitter, ja que els tuitaires no necessiten la seva presència per continuar opinant d'ella de la manera que els plagui, sovint emparats per la protecció del pseudònim més o menys imaginatiu. Esperar que renunciïn a parlar de tu perquè tu renuncies a parlar amb ells és no entendre com funcionen les xarxes. Per tal que els llops, les hienes, els escurçons i tota la resta de bestioles espantoses que formen la part menor però més sorollosa de la fauna decidissin oblidar-te caldria que desapareguessis totalment del planeta. No pots fer-te de cap altra xarxa, ni sortir per la tele o la ràdio, ni tenir pàgina web, ni aparèixer als diaris, siguin impresos o electrònics. Si plegues de Twitter però concedeixes una entrevista a un digital, algú l'enllaçarà al seu compte (potser en termes elogiosos!) i començarà la pluja de merda. Ni tant sols haver deixat aquesta vall de llàgrimes és garantia de res; de tant en tant s'organitzen mulladers absurds on és arrossegada pel fang la memòria de personatges antics. Al costat d'això, una majoria d'usuaris són de bona pasta i tendeixen a l'aportació positiva, donen els «m'agrada» a missatges constructius i reenvien els que troben socialment útils. No s'hi guanya res negant a aquestes persones l'oportunitat de conèixer i divulgar els teus punts de vista o la teva activitat. És tant com no voler sortir a la tele perquè alguns espectadors de barra de bar t'ompliran d'improperis fins i tot abans que obris la boca. Abandonar qualsevol mitjà és renunciar una fracció de la teva audiència sense rebre a canvi el benefici de ser oblidat pels malcarats. I una altra cosa: no és obligatori llegir tot el que s'escriu de tu, i encara menys donar-li importància. Com deia una antiga faula catalana en versió del gran Junceda, «si més de quatre vegades / no vols passar enrabiades / obrant bé i honradament, / riu-te del dir de la gent».