Les accions de Bankia van deixar de cotitzar a borsa per integrar-se definitivament a CaixaBank el 26 de març passat. No feia ni deu anys que Rodrigo Rato tocava la campana en la sortida a borsa de l'entitat, presentant uns comptes falsos, que van ser avalats pel regulador, el Banc d'Espanya.

El problema venia de lluny, l'expansió territorial de les caixes, permesa des de finals de 1988, va ser el tret de sortida per l'increment desmesurat de sucursals que, amb l'objectiu de competir amb bancs i caixes d'altres territoris, les va debilitar. La davallada de la construcció, la crisi financera internacional i la guerra pels dipòsits les va acabar portant a una fallida de fet. La formació de Bankia el 2010, a partir de la unió de set d'aquestes caixes d'estalvi, no va ser la solució i el 2012 va haver de ser nacionalitzada, socialitzant les pèrdues derivades del funcionament del lliure mercat i de les males decisions privades.

Bankia no va ser l'única. Hi va haver moltes altres entitats que també van ser nacionalitzades i posteriorment es van vendre a cap preu. Catalunya Caixa, per exemple, que incloïa la Caixa de Manresa, va rebre de l'Estat 12.599 milions i la va vendre al BBVA, que en va pagar uns 600 milions d'euros. Un cop sanejades aquestes caixes s'hagués pogut optar per constituir entitats públiques a escala local, comarcal o de comunitat autònoma que seguissin donant servei als milers i milers de clients i als seus territoris, però es va optar per regalar-les als bancs.

Malgrat que es va afirmar que la intervenció en Bankia no implicaria cap cost pels contribuents, dels 24.069 milions d'euros aportats per l'Estat sols se n'ha recuperat 3.182 milions i, si ara es vengués l'actual participació del 16,11% d'accions de CaixaBank, fruit de l'absorció, encara quedaria una pèrdua irrecuperable de més de 17.000 milions d'euros (més de 360 euros/habitant).

Consumada l'absorció per CaixaBank també s'ha perdut l'oportunitat de constituir una banca comercial pública d'àmbit estatal, a partir del control majoritari que es tenia de Bankia. Una banca pública permetria facilitar l'aplicació de la política econòmica del govern, vehicular directament l'accés al crèdit a empreses i particulars, augmentar la competència en aquest mercat oligopolístic, evitar l'exclusió financera de zones rurals (recordem la Caja Postal)... I mentrestant es podrien anar recuperant els diners dels contribuents, ara irremissiblement perduts.

No és cert que la banca pública sigui inviable. No és més que un prejudici ideològic fals perquè la rendibilitat depèn de la gestió i no de qui n'és el propietari. La rendibilitat d'Argentaria que fou privatitzada i l'existència de potents bancs públics a molts països del nostre entorn (Alemanya, Itàlia, França...) ho demostren.

En aquests moments de pandèmia, en què s'ha constatat que el paper del sector públic és indispensable en l'economia, ha estat un error imperdonable que, per raons ideològiques que no defensen el bé comú, no disposem d'una banca pública.