Dimecres vam commemorar els noranta anys justos de la proclamació de la República. Noranta anys d'un canvi de règim sorgit d'unes eleccions municipals i de l'inici d'un període esperançador i convuls que finalment va ser liquidat, molt de pressa, per un cop d'estat militar que va aprofundir el solc dels pronunciamientos que ja havien torturat la història d'Espanya en el segle XIX. Aquesta vegada, però, la liquidació de l'experiència republicana no va resoldre's amb un simple canvi polític sinó que va arrossegar una Guerra Civil terriblement traumàtica, seguida de quaranta anys de dictadura militar.
Preparant una conferència, la commemoració del 14 d'abril va obligar-me a rastrejar a fons com havien anat les coses a la meva ciutat. El problema principal va ser l'absència de fonts: en el cas d'Igualada, no hi ha imatges d'aquells dies, ni dietaris personals que en parlin. El ressò periodístic també va ser bastant escàs, perquè, després de l'emmudiment de la premsa derivat de la dictadura, l'única publicació que existia era un diari, «El Día de Igualada», de clara adscripció conservadora i d'escasses simpaties per la República naixent.
La sorprenent absència d'imatges obria alguns interrogants: és que ningú no va fer fotos, aquells dies? I suposant que se n'haguessin fet, ¿és possible que les famílies les expurguessin dels seus àlbums familiars, arran dels anys de guerra i dictadura? ¿Podria ser, també, que l'Arxiu Fotogràfic Municipal hagués estat depurat d'aquestes hipotètiques imatges? ¿O tot va ser tan inesperat, tan espontani, que realment ningú, ni tan sols aquells fotògrafs que tot ho retrataven, hagués tret la càmera de casa?
En part per compensar aquesta absència, en l'acte commemoratiu del norantè aniversari es va presentar el llibre de Jep Rabell, Igualada. República, Guerra Civil i postguerra, un ample recull de fotografies on tampoc no se'n poden aportar dels dies de la proclamació però sí moltes d'altres dels anys posteriors, amb algunes troballes realment interessants.
La República i la guerra, i la postguerra incipient, hi són abastament documentades i, com sempre que contemplem obres com aquestes, ens impacta la terrible acceleració de la història i dels canvis polítics d'aquells temps.
Uns canvis polítics que van permetre, en el cas d'Igualada i tants altres llocs, un escalat cronològic com ara aquest: 1925, visita d'Alfons XIII, amb la plaça de l'Ajuntament plena de gom a gom i un entusiasme indescriptible; 1931, proclamació de la República i llançament daltabaix del balcó del retrat del rei mateix, enmig del deliri de la multitud; i 1939, entrada dels nacionals a la ciutat i llançament daltabaix del balcó del retrat de Manuel Azaña, enmig de les aclamacions de la plaça abarrotada. Tres moments històrics fulgurants que, això sí, al final d'aquells temps tan intensos, tan efervescents, van conduir a quaranta llarguíssims anys de la «pau» de les presons i els cementiris. ¿Com no podien quedar-ne severament marcats els nostres avis i els nostres pares, testimonis actius d'aquella història accelerada?
