Estic escrivint i m'adono que som 14 d'abril. Avui [dimecres per al lector] fa 90 anys de la proclamació de la Segona República Espanyola. Segur que arreu d'Espanya es faran multitud d'actes en commemoració de l'aniversari. A Manresa celebrarem el Dia de la República. Per cert, em diuen que els que manen a l'Ajuntament volen canviar de nom el carrer Alfons XII «perquè era Borbó» per posar-li carrer de la República. No sé si de la República Catalana o de la República Espanyola. La catalana del 31 va durar bastant més que la del 2017, en lloc de 6 segons va durar tres dies.

No comparteixo la idealització del període republicà, va néixer malament i va acabar pitjor. En dos anys els avenços de tot tipus van ser moltíssims, però ràpidament es van perdre, amb la victòria de les dretes. Després, els fets d'Octubre. Poc més tard, una victòria de les esquerres amb el Front Popular i, finalment, el cop d'Estat, fracassat a mitges per la força dels ciutadans, però amb la consegüent guerra civil, que costà centenars de milers de vides i que guanyaren els militars insurrectes. A continuació, quaranta anys de dictadura.

És evident que la Segona República significa el primer intent de democratització seriós a Espanya; això sol és molt transcendent, però no és suficient per mitificar-la. Neix d'unes eleccions municipals on els antimonàrquics guanyen a les ciutats, però no al conjunt del país, dada que cal tenir present. Després d'aquesta victòria hi ha la fugida del rei. Van ser anys convulsos, de lluites constants i de sang. Al cap de pocs mesos la Sanjurjada va ser la demostració que els militars no ho posarien fàcil. Per l'altra banda, els patrons feien servir els serveis de feixistes de tota mena -també els d'Estat Català- contra els anarquistes i comunistes. Tots ells eren de gallet fàcil. Mai he sabut trobar dades fiables sobre les morts violentes de l'època, però la xifra més baixa supera les tres mil. Déu n'hi do.

Com més estudio el període, més admiro els pares fundadors de la nostra democràcia. Homes i dones que van ser protagonistes d'aquells fets i del que vingué després es posaren d'acord per redactar la Constitució que avui tenim. Ho van fer des de comunistes fins a membres del Movimiento, passant per catalanistes, democratacristians i socialistes.

Molts estudiosos diuen que la clau està que és un text molt interpretable i, per tant, hi caben gairebé totes les maneres d'entendre la societat. El problema polític d'avui és que, a canvi de la seva flexibilitat, la Constitució està molt bloquejada, per tant, es fa molt difícil la seva reforma. Per això fou un error descomunal que el Tribunal Constitucional acceptés retocar el nou reforç constitucional que era l'Estatut d'en Maragall. Així i tot no s'explica que alguns d'aquells que la votaren amb joia avui la refusin. I d'altres, que per honorar els seus avis, reneguin dels seus pares. Deixar-la en mans dels fills dels qui hi votaren en contra és un error. No cal estripar-la, cal reinterpretar-la, dona molt de si.