Amb poques setmanes de diferència se'ns han anat dues de les persones que més van contribuir a enriquir el llegat gràfic de la Manresa del segle XX: el Jaume Quintana Tort i el Joan Guitart Clapera. El primer tenint cura d'endreçar i difondre l'immens arxiu fotogràfic del seu pare, Antoni Quintana Torres; el segon posant a l'abast de tothom el seu patrimoni fílmic. Gràcies a les fotos de l'un i als vídeos de l'altre, els manresans podem reviure mots records d'antany, mentre que els que encara no han nascut podran conèixer en un futur com era la ciutat i la vida dels seus avantpassats. I el que és més important: no només podran conèixer la Manresa oficial, com si fos una agenda gràfica d'actes i celebracions, sinó que hi podran veure l'autèntica, la del dia a dia de les dones i els homes que la van habitar, en unes fotos i unes filmacions plenes de vida.

Em pregunto si les futures generacions podran disposar d'un material semblant per recordar la Manresa d'avui. Molt em temo que no serà fàcil. Fa tres anys, Marc Marcè, director d'aquest diari, es queixava en una columneta d'un fet lamentable: «Costa molt que entrevistats amb qui parlem per telèfon i que viuen a l'estranger ens passin una foto seva presentable. En aquest món de selfies i whatsapps la majoria de persones amb qui parlem no tenen entre els centenars d'instantànies que arrosseguen al mòbil una imatge seva que els retrati dignament com ho faria una mísera foto de carnet. Només tenen imatges on apareixen minúsculs al peu d'un temple budista, borrosos davant d'un pastís amb espelmes [...] o tenebrosos en un local de copes durant un comiat de solter.» I fa un parell de mesos, el manresà Enric Roca, guanyador del premi Plácido per un curt documental sobre el confinament, explicava que va demanar a través de les xarxes filmacions sobre el que podia observar la gent des dels seus domicilis i va haver de desistir: «Em vaig adonar que la gent no sap gravar. M'enviaven fotos, gravacions en format vertical, tot i que havia demanat expressament que fossin en horitzontal, imatges desenfocades, cremades...»

En un moment en què tothom fa fotos i grava contínuament, l'únic que tenim és un excés monumental de retrats narcisistes i de vídeos idiotes i mal fets. De merda que no serveix per a res. Falta gent que retrati la ciutat i que fixi la mirada sobre els altres. Amb un mínim de traça i amb l'amor que hi van posar els Quintana i el Joan Guitart.

Encara que sembli que no pugui ser, ens calen, més que mai, imatges d'ara.