Un magnífic i vistós espectacle va centrar a Manresa la commemoració del 90è aniversari del 14 d'abril del 1931, el dia que va caure la monarquia borbònica i va néixer la segona República. L'acte va reflectir perfectament l'alegria popular i les esperances que va suscitar el canvi de règim, per mitjà de les opinions i de les paraules concretes de manresans i catalans que ho van viure i que ens han pervingut a través dels mitjans de comunicació. Cal felicitar l'Associació Memòria i Història de Manresa per la tria dels testimonis i el Grup de Teatre dels Carlins per tot el muntatge i la representació feta des dels balcons i finestres de l'ajuntament, que recordava eficaçment la segona vegada que se suprimia la monarquia. La primera, el 1873 i el 1874, va durar menys de dos anys agitats i inestables. Però la segona, la del 1931, estroncada per la insurrecció del general Franco, tampoc no va ser gens tranquil·la. De fet, la República Catalana proclamada també aquell 14 d'abril es va haver de reduir d'immediat a Generalitat de Catalunya. Francesc Macià ho va haver d'acceptar per les pressions radicals del govern provisional de la República Espanyola i va afirmar que aquell era «el dia més trist de la meva vida» perquè no havia aconseguit la independència, tal com inicialment es proposava.

Malgrat l'entusiasme inicial, el dia a dia de la Segona República no va ser gaire fàcil. El projecte d'Estatut d'Autonomia, que havia de ser la base d'actuació de la nova Generalitat -l'anomenat Estatut del 1932 o «de Núria»- es va sotmetre a referèndum l'agost del 1931 i va aconseguir un altíssim percentatge de vots favorables, però no va ser aprovat pel Parlament espanyol fins al setembre del 1932, després de molt fortes retallades i d'una gran campanya anticatalana per part de la premsa espanyola. El sotrac polític que van comportar els fets d'octubre del 1934 va fer suspendre l'Estatut, que no tornà a ser vigent fins al febrer del 1936, però de seguida en circumstàncies encara més difícils per l'esclat de la guerra. I Franco va derogar ben aviat tant l'Estatut com la República. L'exaltació i les perspectives de millora que havia despertat l'ensorrada de la monarquia gairebé no van tenir temps de concretar-se, tot i que durant la llarga nit del franquisme sempre van ser un punt de referència.

I ho són, encara, 90 anys després, en un moment històric completament diferent. Però hi ha semblances que no passen desapercebudes. El rebuig de la monarquia torna a ser amplament majoritari i transversal a Catalunya. I avui només manté el suport dels diferents partits de dretes, dels sectors econòmics dominants i ara també de la pseudoesquerra del PSOE. Com l'Estatut del 1932, els del 1979 i del 2006 van ser votats molt majoritàriament però igualment molt retallats durant el seu pas pel Parlament espanyol. I l'aplicació de l'article 155 va comportar la suspensió de l'Estatut entre octubre del 2017 i juny del 2018. Però, malgrat tot, i tal com passava fa 90 anys, el desig d'independència segueix sent un dels motors centrals de la política catalana.