La possibilitat que el confinament perimetral deixi de ser comarcal i passi a organitzar-se per vegueries ha estat rebut per una bona part dels tertulians, comentaristes i catedràtics del bla-bla-bla amb l'esperable combinació de menysteniment i ironia. Sentencien que és impossible perquè ningú no sap ni què són les vegueries ni on comencen i on acaben. La fauna dels opinadors all star és aclaparadorament metropolitana, i la seva ment quadriculada com l'Eixample troba inintel·ligible qualsevol mapa que marqui alguna cosa més que les carreteres de quatre carrils. En cas de necessitat, i si es posen en mode Coronel Tapioca, poden arribar a distingir entre mar i muntanya, però les planes intermèdies els desorienten moltíssim, sobretot si no s'hi fabriquen espetecs.
Displicència metropolitana a banda, és cert que les vegueries són unes grans desconegudes. Tot just han deixat de ser una criatura imaginària per començar a tenir alguna forma administrativa, o sigui que no és estrany que pugin ser confoses amb els unicorns. Vegueries? Però si la majoria de la població encara no sap què són les comarques! Una bona prova la tenim cada vegada que hi ha eleccions i el diari fa un test als candidats amb la grapejadíssima pregunta de quantes comarques té Catalunya. Es fascinant veure que, tot i que és segur que un dia o altre els ho preguntaran, la majoria dels aspirants n'ignora la resposta. Però no passa res: el públic tampoc ho sap. Saber és una condició tan innecessària en aquest país que podem estar respectant un confinament comarcal sense saber-ho. Quants ciutadans del Barcelonès podrien dir si Esplugues en forma part? Quants veïns de Granollers encertarien a dir si Castellterçol o Tordera són municipis del Vallès Oriental? O sigui que, definitivament, el problema no són les vegueries. El problema és el desconeixement generalitzat i la voracitat caníbal del xuclador metropolitanès, aquest ens que s'ha autoproclamat metafísic i que es permet denominar territori al que hi ha més enllà de TV3. La metropolitanitat ha imposat la ignorància geogràfica militant, i ara que caldria que els ciutadans tinguessin mapes mentals afinats per poder modular bé els seus moviments, resulta que l'únic mapa realment popular és el de la previsió del temps. Això sí: ens ha quedat clar que, per ordre del Govern espanyol, tothom està autoritzat a anar a Andorra, o sigui que, passi el que passi, qualsevol barri, districte, parròquia, regió sanitària, comarca o vegueria arriba fins al Pyrénées.
