«Costa recuperar la inversió en espectacles petits»

El 13 de maig estrena espectacle al Gaudí. Per què l'hauríem d'anar a veure?

És un espectacle que faig amb Suerte en mi vida Producciones, productora que tinc juntament un altre soci. És un espectacle de nova creació, la música és meva i el text l'ha escrit un noi de Madrid. Va d'una mare amb dos fills que s'ha divorciat i té una depressió a causa de la situació. La relació amb els fills és difícil i ells descobriran secrets que amaga la mare més enllà de la depressió. El públic segur que es posarà a la pell de la mare en aquesta història, que té un aire de thriller americà.

Encara el recorden pel programa «Buscant La Trinca»?

Cada cop menys, afortunadament. No renego d'on vinc i va ser catapulta perquè el públic em conegués, però és cert que durant anys vaig tenir l'etiqueta de ser el de La Trinca, tot i ser un orgull. Encara hi ha algú que se'n recorda. Jo també he canviat físicament.

La trajectòria posterior ha estat una sorpresa?

Quan vaig fer La Trinca poc m'imaginava que la vida em portaria fins aquí, malgrat haver estudiat música tota la vida. Als quatre anys vaig començar a l'Escola de Música de Cardona i als vuit ja anava al Conservatori de Manresa, però no em plantejava que la meva vida aniria encaminada al teatre. Res de tot això entrava en els meus plans perquè jo volia ser metge i que no m'atabalessin.

Tinc entès que molts membres de la seva família es dediquen a la música.

Sí. La meva mare, per exemple, s'hi ha dedicat tota la vida, però precisament havia vist que és una professió que requereix treballar els dies de festa i fer horaris nocturns. El món del teatre i la música és difícil perquè comença la jornada laboral quan la resta de persones pleguen de treballar. A partir del programa de TV3, guanyar i, posteriorment, fer la pel·lícula i altres espectacles, com Grease, va ser quan vaig veure que m'hi havia de dedicar.

Ja no vol ser metge?

No. Tinc molt clar que em vull dedicar a això. El que més sé fer és tocar el piano, però al final també he hagut de cantar i actuar. Arran de La Trinca he pogut unir música i teatre i m'he dedicat, sobretot, al teatre musical.

Com vostè ha dit, després de seu pas per «Buscant La Trinca» va participar en un gran èxit del teatre musical, «Grease», amb la coneguda Edurne com a protagonista. Com va anar?

Al programa de La Trinca teníem una directora de coreografia, la també coneguda Coco Comín. I ens va dir als tres que vam guanyar el concurs que ens presentéssim al càsting de Grease, i el David i jo ens hi vam presentar. Ens van agafar els dos. Vaig haver de treballar molt la dicció castellana perquè era un espectacle en castellà i, a part, va ser un repte perquè suposava entrar en un rol totalment diferent al que havia fet amb La Trinca. Mai havia cantat abans en una gran producció. A Grease vaig aprendre moltíssim i va ser una mili per a mi.

Com es va desfer de l'accent català a l'hora de parlar castellà?

Em va costar molt perquè jo parlo català habitualment. Em dirigeixo a tothom en català, tot i que ara he millorat la dicció castellana perquè vaig viure un temps a Madrid. En aquell moment vaig tenir professores. La primera va ser una logopeda de Cardona, Anna Guitart, que em va ajudar molt amb el càsting de Grease, i després vaig anar amb una professora de dicció de Barcelona, Raquel Carballo. M'ho vaig treballar molt, però amb les classes i la pràctica ho vaig aconseguir.

Després de Grease van venir altres espectacles en què vostè ha fet de tot. Des d'actuar, tocar instruments i produir. Tinc entès que la seva àvia deia, en castellà, «quien mucho abarca poco aprieta». Li dona la raó?

El món de les arts escèniques és tan ampli que tocar diverses tecles et pot salvar en èpoques que no estàs a dalt de l'escenari. Moltes vegades per a un artista és més gratificant fer el seu propi espectacle que no pas treballar per a una multinacional amb un guió molt marcat i que et diguin què has de fer. Però, ep! Que he treballat per a multinacionals i hi he estat molt a gust. Més recentment he estat a El Rey León, a Madrid, i m'ha anat molt bé.

A «El Rey León», amb el Sergi Cuenca, de Puig-reig, com a director musical.

Exacte. De fet, ell em va fitxar. I és un espectacle que posa en escena una productora multinacional. Hi ha una partitura que es titula El Rey León Disney i no pots canviar ni una nota. És una cosa molt rígida. En una producció pròpia, com en la que estic immers ara, tens molt més marge i poden canviar fragments que considerem que poden millorar o no ens agraden prou. És clar, amb El Rey León això no es pot fer. Així que la meva àvia tenia raó, però en el món de l'espectacle no, perquè com més coses facis tens més possibilitat de guanyar-te la vida.

Recentment al Gaudí també hi hagut un espectacle de la seva productora, Barcelona 24 hores, espectacle que ha tingut ressò i en el qual ha participat com a actriu la també cardonina Laia Fontàn.

Era un espectacle juvenil. Era la història de quatre joves que viuen a la ciutat de Barcelona, de com busquen feina, com cerquen pis, com s'enamoren... La Laia, que ha despuntat molt per actuar a la sèrie Les de l'hoquei, també hi va actuar, i amb ella vam començar a cantar junt. És una actriu estupenda. L'espectacle va estar cinc mesos en cartellera.

Els espectacles de petit format donen per menjar?

Hi ha hàndicaps. Els teatres són petits i tots els diners els inverteix un mateix. És clar, s'ha de recuperar la inversió feta i això costa molt, però gràcies a Déu tenim subvencions de la Generalitat amb les quals podem anar tirant. Però és cert que la feina d'una producció pròpia s'ha de complementar sempre amb una altra feina, ja sigui en un espectacle més gran o una funció a l'Orquestra Cimarrón, tal com faig jo, o fent formació per a joves, com fem des de la productora de la qual soc soci.

Músic, actor, productor... Com se sent més identificat?

Com a artista polipatètic [diu bromejant]. Només tinc un títol, que és el de músic. Però en aquesta professió s'ha de saber fer de tot, també de comptable i de director de premsa. La part empresarial, que faig des del 2019 amb la productora, és molt dura. És com treure's un màster en dret mercantil. S'ha de saber redactar contractes, sobre drets d'autor... És molt esgotador. Treballant per un mateix és difícil desconnectar, però ho has de fer per no tornar-te boig.

Cal molta energia. Fins quan s'hi veu en el món de l'espectacle?

Sempre dic que a partir dels 45 anys em dedicaré a cuidar el meu camp a Cardona, la Coromina, casa meva. Ep! No ho sé. Potser hauré relegat feina i jo seré el senyor productor. És possible que em converteixi en un empresari i no en un artista que ho fa tot. Per ser artista t'has de cuidar molt físicament i emocionalment. Cal fer esport i cuidar l'alimentació. Un artista, a més, viu de la seva imatge i s'ha de cuidar. També cal anar al psicòleg i/o fer meditació.

Va sovint per Cardona encara?

De fet visc a la Coromina, tot i que també passo molts dies a Tordera perquè la meva parella és d'allà. No soc de ciutat.

De tot el que ha fet, amb què es queda?

Tot projecte té la seva part especial, però segurament em quedaria amb Mar i cel. Ho tornaria a fer perquè, a més, va coincidir amb una etapa molt important per a mi en l'àmbit personal.

Tothom té el que es mereix?

Sí.

Millor qualitat i pitjor defecte.

Qualitat, empatia i creativitat. Defecte, el mal geni.

Quina part del seu cos li agrada menys?

Els peus.

Quant és un bon sou?

4.000 euros.

Quin llibre li hauria agradat escriure?

El mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo.

Una obra d'art.

La peça musical El nocturn, de Chopin.

Què s'hauria d'inventar?

El teletransportador.

Déu existeix?

Sí, i tant.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

L'actriu Meryl Streep.

Un mite eròtic.

John Travolta

Acabi la frase. La vida és...

Allò que passa mentre planifiques.

La gent de natural és bona, dolenta o regular?

Regular.

Tres ingredients d'un paradís.

Mar, sol i salut.

Un lema per a la seva vida.

Carpe diem.