Un dels llegats que ens ha deixat Arcadi Oliveres és la confiança en el diàleg. No vaig arribar-lo a tractar mai, però vaig assistir a xerrades seves amb diferents tipus de públic, i li he llegit tot allò que m'ha passat per davant. En totes les seves intervencions, parlés del que parlés, el diàleg sempre hi apareixia com l'eina més vigorosa i necessària per contrastar idees i arribar a acords. I ell mateix n'era un exemple, disposat sempre a debatre i dialogar amb tothom. Avenir-se a dialogar no és renunciar a les teves conviccions. És més, qui no té les conviccions clares, tem el diàleg. En tots els àmbits de la vida, dialogar a més de ser un dret és també un deure. És dialogant que posem llum a la foscor, que diria Carles Porta. Sempre, es clar, que el diàleg no es converteixi en una suma de monòlegs i cap de les dues parts pretengui convèncer o vèncer l'altra, sinó arribar a un acord convincent per ambdues parts. Es dialoga sense conclusions prèvies ni apriorismes, escoltant abans de parlar. Dialogar no és exigir, sinó oferir. Segurament és més fàcil parlar sobre el sexe dels àngels que parlar de sexe. I és que no està escrit enlloc que raonar a través de la paraula sigui fàcil. I el primer que cal és definir el sentit i el valor exacte de cada paraula. Què volem dir quan diem «unitat, nosaltres, pantalla passada». Renunciar al diàleg és renunciar a la certesa del saber i situar-nos en el terreny de la pantomima i la coquineria. En un diàleg, les paraules mai no poden ser rocs disparats a cops de fona. Fer diana és trobar un punt en comú. Erri De Luca no ho podria expressar millor quan escriu a Impossible, el seu darrer llibre: «Som dos escèptics al davant de la veritat i ho resolem a l'estil de Pascal, jo com si i vostè com si no.»
