Calcula la distància fins al terra. Des de la ribera del riu Neretva, on tots esperem que es faci de nit, creiem que no ho farà. Quanta profunditat pot tenir el llit? Des de l'obertura del pont fins a l'aigua hi ha més de vint metres? És una bogeria des de qualsevol punt de vista. Als costats, els dos turons que uneixen el pont de Mostar estan plens de terrasses on els turistes es preparen per sopar. Al Neretva, els nens es banyen i alguns locals llancen les canyes de pescar. El corrent s'accelera al seu pas pel pont. Ha d'esquivar alguns pedrots i serpenteja fins a donar a Mostar l'aspecte de ciutadella medieval. El públic aplaudeix, ansiós perquè el jove es tiri del pont. Ho farà de cap, diuen. No és la primera vegada que salta. És un ritual des que van reconstruir el pont.

Tothom creix amb una guerra a la televisió. Almenys si no té l'amarg atzar de viure-la en primera persona. La de la generació dels meus pares va ser el Vietnam. La meva, la dels Balcans. En els noranta, Iugoslàvia es desintegrava a base de morters i franctiradors. En la nostra pròpia casa, els europeus ens trobàvem amb escenes que crèiem ja superades en la història: els camps de concentració de Celebici o les matances de la vall de la Mort, entre Visegrad i Potocari. Però la imatge icònica d'aquesta guerra va ser la del pont de Mostar saltant pels aires.

El pont va ser construït per Solimà el Magnífic el segle XVI, un home que en la història d'Espanya queda com un vulgar instigador de pirates però que en realitat va ser un personatge clau en l'enfortiment d'un imperi que va amenaçar fins i tot amb envair la bella Viena. El pont unia dos barris de Mostar: un de majoria catòlica croata i l'altre de majoria musulmana bosniana. És l'essència d'un país, Bòsnia, partit ideològicament en tres parts. I no hi ha pitjor odi que el que es queda a dormir durant segles i guarda els dels avantpassats. A Bòsnia la guerra dels noranta va aconseguir les majors cotes d'infàmia. Avui, Bòsnia és un país partit en dues repúbliques que viuen d'esquena al veí i on els impactes de bala en les parets encara avisen el viatger del que és la vida.

El 9 de novembre del 1993, les tropes croates en retirada van destruir el pont, unes imatges que van quedar registrades com a símbol de la vergonya. El comandant croat que va manar la seva demolició va córrer un destí paral·lel. Va ser aquell senyor decrèpit, Praljak, que davant el Tribunal de la Haia va beure un xopet de cianur, també davant de la televisió. Per sort, per al pont hi hauria una segona vida. Va ser reconstruït el 2004. Ara Mostar és un dels llocs predilectes per al turisme als Balcans, cosa que ha fet perdre força a la ciutat, que ha de combinar la seva essència multicultural amb els caixers i les botigues de souvenirs.

Però s'equivocarà el que pensi que les ferides estan tancades a Mostar. Els basars musulmans despleguen el color i les seves aromes per la ribera esquerra del Neretva, i uns carrers cap al sud encara crepiten les ruïnes de diversos temples ortodoxos, demolits durant la guerra el 92. El cementiri ortodox viu en un silenci colpidor, emplaçat en una ciutat de majoria musulmana. Costa creure la fragilitat de la memòria, caminant rumb a la ribera del riu. Centenars de turistes es fotografien als carrers de Mostar mentre trien el menú de nit. Semblen al marge de la història, desconeixedors d'allò ocorregut pràcticament el dia d'ahir. Però Mostar necessita aquesta amnèsia que dura des de l'alba fins a la posta de sol. Quan la nit s'abalança sobre la ciutat i els turistes se'n van als seus hotels vull pensar que no surten a relluir els rancors passats.

L'heroi de Mostar

Són ja les nou del vespre i el jove sembla decidit. Ha estat gairebé una hora dempeus, sobre la barana, davant l'atenta mirada d'un policia, que contempla divertit l'escena. Des del riu, altres joves l'ovacionen i l'aplaudeixen. És l'heroi de Mostar. El seu cos és anatòmicament perfecte. Sembla que resa una pregària i es llança al buit. El seu salt dura a penes un instant. No arriba a dos segons. S'ha tirat de cap i el contacte amb l'aigua ha originat un silenci generalitzat. El jove surt de l'aigua, conscient que ha fet una acció mitològica. És el millor saltador de Mostar. Els turistes aplaudeixen i deixen bitllets de vint marcs a l'interior d'una gorra. És el final de dia. Els curiosos abandonen la ribera del Neretva i corren a refugiar-se als seus hotels. Són pocs els que ens quedem encara deambulant pels carrers. L'enllumenat públic s'ha tornat íntim. A penes il·lumina la mesquita de Mehmed Pasha amb la seva cúpula blava i el seu minaret de pedra color os.

El dia de demà tornarà un altre jove i saltarà al buit des del pont. El ritual es repeteix des de fa segles. Sempre que hi ha hagut pont, per descomptat.

Bòsnia és un país en què els homes solen oblidar que els ponts uneixen barris de geografia insalvable. Convé creuar-los sencers. Saltar des del cim d'ells és una estilització de temps pitjors.