Imagineu-vos que un líder polític afirmés amb vehemència que cal expulsar els immigrants, a milers. El titllaríem amb raó de xenòfob i fatxa. O que afirmés que per poder tenir tots els drets civils i polítics, començant pel dret a vot, no n'hi ha prou amb viure aquí, pagar els impostos i complir la llei, cal demostrar que ets un espanyol de veritat. Tots, jo el primer, correríem a carregar-nos aquest discurs i a qualificar-lo de nacionalista identitari. Imagineu-vos que tot això, lo de l'expulsió i lo de ser un bon espanyol, ho digués un independentista canviant Espanya per Catalunya i espanyol per català. Hitler i el nazisme traurien el cap a totes les tertúlies, editorials i acudits publicats.

Doncs bé, la realitat és que cada any, des de en fa uns quants, l'estat espanyol expulsa una mitjana de 11.000 persones, sense comptar les anomenades devolucions en calent o les morts al mar causades per la política de fronteres tancades. I que a Espanya l'accés a la ciutadania passa inevitablement per la obtenció de la nacionalitat legal a través d'un procés llarg, feixuc i discriminatori. La llei fa una distinció de base etnicolingüística; prioritza la concessió del DNI a les persones provinents d'Amèrica Llatina i obliga la resta a esperar molts més anys, superar una rigorosa prova de llengua (espanyola, per descomptat) i aprovar un examen de coneixements constitucionals i «socioculturals» on poden caure preguntes sobre el Lazarillo de Tormes o els ingredients de la paella. Una vinculació entre identitat i drets fonamentals tant anacrònica i reaccionària com l'estat confessional o el matrimoni només entre homes i dones.

No vull dir amb això que l'actual govern espanyol sigui d'extrema dreta (tot i que, certament, el PSOE i Vox no estan tant a les antípodes com el senyor Illa assegura). I és que en política no és només important allò que fas sinó també com ho expliques i justifiques. No és el mateix presentar determinades mesures dures i cruels com un mal menor del qual no estàs orgullós que celebrar-les com a bones i desitjables. Se suposa que els partits democràtics voldrien trobar-hi una solució millor, mentre que el feixisme no tant sols defensa aquestes tipus de mesures sinó que també les celebra i normalitza.

El discurs, doncs, importa i molt, perquè anticipa el futur que sempre és susceptible d'empitjorar, però els fets, les conseqüències concretes de les decisions (o la manca de decisions) polítiques en la vida de les persones també haurien d'importar-nos, i més.

Temo, però, que en la societat de l'impacte i la immediatesa compta més una declaració arrauxada o un tuit barroer que polítiques i legislacions concretes. Prestem, tots plegats, més atenció a l'espectacle, a la guerra de declaracions, als gestos i a les polèmiques personals que al contingut real de l'acció política. La política convertida en entreteniment de dissabte a la nit (divendres, si hi ha futbol).