En el funeral, el seu germà Jaume va incidir en un detall significatiu: Joan Badia Pujol va ser detingut el 1973 per ser membre del Comitè de Solidaritat que ajudava els represaliats pel franquisme, i al cap de més de quaranta anys, el 2017, la policia el va fer anar per terra quan defensava les urnes de l'1 d'Octubre. Una trajectòria de persistència fins que la malaltia se l'ha endut als 69 anys, amb tanta feina com encara podia fer.
L'impulsava una vocació de compromís. Fa mig segle, en ple franquisme, amb poc més de vint anys, es va fer del PSUC tot i ser independentista, per pures ànsies de militància. «Els vaig dir: fins al dia abans de l'autodeterminació; llavors vosaltres anireu per la federació i jo per la independència». No va arribar tan lluny: quan el partit va entrar en guerra civil, l'any 1981, va distanciar-se'n i es va centrar en l'activisme cultural i l'ensenyament, però va trigar pocs anys a tornar a la política en la refundada ERC, que era el seu lloc natural, i que ja no va abandonar. Se n'ha destacat la faceta com a alcalde de Callús -«l'alcalde que la policia va fer caure l'1-O», han dit els titulars-, però aquesta només ha estat la darrera baula en la cadena d'una constant i polifacètica dedicació al país a través de la política, la llengua, la cultura i l'educació a tots els nivells. Entre d'altres, quan l'any 1978 es gestava aquest diari, ell va dir «som-hi» i en va ser el primer subscriptor.
El febrer del 2009, quan ocupava un alt càrrec a Ensenyament, m'explicava que «sempre he fet etapes d'uns cinc anys». Una bona manera d'acumular un currículum d'allò més variat i interessant, de professor a autor i editor de materials educatius i a director general d'Innovació Educativa, passant per Òmnium i fins i tot pel periodisme de combat -legal clandestí. L'etapa com a alcalde de Callús, iniciada el 2015, apuntava cap als vuit anys després de la reelecció, però també en va durar cinc, i no pas per ganes, sinó perquè va topar amb l'únic adversari capaç de frenar-li el ritme.
