Les llúdrigues ens diuen molt sobre la qualitat dels nostres rius. Si en un riu hi viu un animal tan exigent com la llúdriga, vol dir que les seves aigües i el seu entorn són excel·lents. Doncs bé, els hotels poden acomplir un paper similar com a indicadors de la salut o puixança d'un territori. En la mesura que trobem hotels allí on existeix una demanda d'aquest tipus de serveis (demanda que va lligada a desplaçaments de negocis, o a serveis avançats -com un hospital o una universitat- o a atractius turístics), el nombre d'hotels que té una ciutat -i la seva categoria- ens parla del seu vigor o la seva debilitat socioeconòmica. Alhora, la variació en la quantitat d'hotels al llarg del temps ens il·lustra sobre dinàmiques de creixement o de decadència en curs.
Apliquem aquest raonament als municipis de la regió central. Aquí els hotels no abunden (tenim només el 3,8% del total d'establiments de Catalunya), i els que hi ha solen ser modestos. La situació és fins i tot pitjor -comparativament parlant- en les nostres capitals de comarca, la qual cosa indica dues coses: que no són atractives turísticament -no han estat capaces de fer-se atractives, malgrat els actius que algunes tenen- i que pateixen anèmia econòmica i social.
En tot cas, és una evidència que alguns establiments que havien estat importants han desaparegut. L'hotel Pere III a Manresa, per exemple, transformat el 2012 en seu d'oficines i despatxos. O el Ciutat de Berga, a Berga: aquests dies, la capital berguedana ha vist com el que havia estat el seu hotel de referència s'ha convertit en una residència per a la tercera edat. Signes del temps. Està bé que augmenti l'oferta de places de residències, però si un negoci hoteler en marxa plega, és perquè no li surten els números. Mal senyal.
És cert que actualment existeixen bones alternatives per cobrir una part de la demanda d'allotjaments temporals (càmpings, cases rurals, apartaments, albergs, cases de colònies). Per aquesta banda, les comarques centrals anem ben servides. Però hi ha un perfil de viatger i de necessitats que només poden satisfer els hotels, i aquí el nostre problema no és d'oferta, és de demanda: si hi hagués més moviment econòmic i social, hi hauria més places hoteleres. Vist a la inversa: no n'hi ha més -d'hotels- perquè el territori és poc dinàmic.
Així, doncs, la manca actual d'hotels ens parla del poc múscul dels nostres municipis. Sense desconèixer, és clar, que el progrés de les comunicacions -carreteres i Internet- estalvia molts desplaçaments i estades fora de casa. Però si examinem les xifres del conjunt de Catalunya comprovem que, durant el que portem de segle, el nombre d'establiments hotelers al Principat ha crescut de forma notable, a diferència del que ha passat aquí, de forma que el problema és més nostre -comarques centrals- que no pas general. Un problema, a més, agreujat per les restriccions ocasionades per la covid. A veure si al final, com les llúdrigues, els hotels de la setena regió també acabaran en perill d'extinció.
