Queda clar que pertànyer al gremi selecte de les grans fortunes i tenir tots els trumfos polítics i econòmics a la mà no et garanteix un èxit absolut en tots els projectes de la vida ni et dota d'una intel·ligència fora sèrie. Vull dir que, per a consol de la gent normal i corrent, els rics també fracassen. No es pot dir altra cosa davant la manera com un home tan poderós com Florentino Pérez ha venut i administrat el projecte de fer una Superlliga europea.
La veritat és que ja n'hi coneixíem algun altre, de fracàs sonor. I per no entrar en el terreny dels negocis, és inevitable que ens tornés al pensament aquella aventura política tan estrepitosa que va ser coneguda com a Operació Roca i que l'any 1986 es proposava portar Miquel Roca i Junyent a la presidència del govern d'Espanya, amb el suport preclar de noms tan il·lustres com el del mateix Florentino. El cèlebre Partido Reformista Democrático, com ja sabeu, no va treure ni un sol escó i es va quedar amb el 0,96% dels vots.
Altres coses, certament, li han anat millor, al president del Real Madrid. Podria dir-se fins i tot que és un triomfador nat i que lliga els gossos amb llonganisses. Però realment l'operació Superlliga ha estat promoguda amb una feina tan matussera que costa de creure. I això que tenia uns quants ingredients que en feien una idea francament apetitosa. Perquè, ¿a quin aficionat al futbol li desplauria veure el Barça jugar una lliga amb els millors equips d'Europa, en comptes de batre's de tant en tant amb el Getafe o el Cadis, dit sigui amb tots els respectes? ¿I a quin mínim coneixedor del personal i els comportaments de la Liga Española, de la UEFA i de la FIFA no li vindria de gust perdre de vista aquesta gent? Es projectava una lliga per als rics, és cert, una lliga que podia perjudicar moltíssim el futbol dels modestos, però la gent coneix com s'organitzen les competicions americanes i ja sap que el mercat capitalista funciona a base de la llei del més fort.
El debat, certament, tenia notable interès, atesa la popularitat de l'anomenat esport rei. Però ja no serà, almenys de moment, perquè la matusseria dels primers passos de la Superlliga ha sigut tan gran que en poques hores el projecte s'ha desfet com un bolado. Ha donat temps, això sí, per veure una certa hipocresia dels polítics, una reacció emocional dels seguidors dels clubs modestos i les llàgrimes de cocodril i les amenaces d'alguns dirigents esportius espanyols i europeus, agafats a contrapeu. La reacció d'aquests darrers sí que ens ha arribat al cor, sabent de quina casta són i quin peu calcen.
Així doncs, podem celebrar que, almenys per una vegada, el diner no ho ha pogut tot. I ens ha satisfet també l'habilitat de l'actitud del Barça, que no podia negar-se a jugar entre els més grans d'Europa, però que havia deixat prevista una garantia, el vot dels socis, per no escaldar-se en una aventura que s'ha revelat finalment com a temerària. La conclusió és que, si volem futbol d'altura, no ens quedarà més remei que esperar que torni una vegada més la Champions i que el Barça sigui capaç de fer-hi, una altra vegada, un bon paper.
