M'agraden els llocs, sobretot els que s'esperen que jo arribi. Els que ja hi eren. Els que no es mouen. Els que no corren. Els que es mantenen estàtics, com escenes. M'agraden les branques tallades i caigudes i les cicatrius que formen rotllanes blanques a l'escorça. I els brots verds de la figuera del costat de la casa vella que té un tros de terra vermellosa i una mànega llarga empolsimada, dues bombones de butà sota cobert, torretes escrostonades aprofitades d'altres anys arrenglerades a tocar de la paret del garatge, la persiana nova de la finestra del segon pis i la xemeneia alta ennegrida d'haver tret tant de fum. M'agraden els plançons lligats a les estaques de fusta per procurar que no es tombin. Una promesa de futur. Al darrere hi ha més camps, i un camí, i uns quants arbres, i pals elèctrics, i uns rètols massa grans de dues naus industrials i, més al fons, les muntanyes, i a la dreta un edifici blanc que sobresurt. M'agrada el desnivell entre feixes, el vent que arruga la superfície de l'aigua i que em diu que ve de lluny, el banc on ningú seu, la paperera collada al terra, i la llum que juga a crear noves realitats i fa que el bosc entri dins l'aigua i ja no saps si és aigua o cel i toques la barana que marca un límit, que diu fins aquí, però que no impedeix res.
Una pancarta anuncia la funerària de mascotes Cel amic i ben a prop, enganxat en un arbre, un full de paper ensenya la foto d'una gossa perduda. La Dam. Se la deuen estimar molt. Hi ha un forat fosc a la muntanya que no sé on va i un camp groc de colza, esquitxat de pipiripips vermells, i ocells grisos, tranquils, que reposen en un filat invisible que creua el cel a tocar de les vinyes nuoses entre les quals treu el nas un campanar petit. Un senyor s'atura al mig del camp. Porta un jersei marró, del mateix color que l'espantaocells clavat a prop seu. S'ajup i arrenca herbes mentre jo planto paraules en aquest paisatge. Tot són línies que condueixen endavant, la del camí, la del riu, la dels filats, la de les vies del tren. Hi ha un globus, fugit d'alguna festa, amb la inscripció «Feliç aniversari» entortolligat en una branca. «Un lloc no és immortal ni, a diferència d'un quadre, tampoc és una cosa estable en el temps», assegura el filòsof i arquitecte Roberto Peregalli a Los lugares y el polvo, un assaig preciós sobre la bellesa de la imperfecció. Diu que «ja no veiem ni tan sols allò que és al nostre davant, la bellesa d'un detall, la corba en la cavitat d'un rostre. Ho mirem tot, o millor dit, ho tenim tot al davant, i estem cecs». Ens hauríem d'esforçar per portar-li la contrària.
