La meva vista amb ulls d'infant sobre els camps en primavera, als voltants del poble a on vaig néixer, sempre m'oferia (només) verdor en totes les tonalitats. Dels del verd intens però apagat dels pins o les alzines fins al lluent i fimbrat pel vent dels conrons de cereal. De nit eren uns mars imaginaris que es movien a compàs els dies de tramuntana.

El monocolor verdós d'abans va anar matisant-se. Aparegueren amb certa reiteració els gira-sols, amb aquell aspecte exòtic i trencador, com invasors d'aparença caribenya. Van ser la primera mostra en els paisatges de les noves modes agrícoles i les subvencions europees de sempre. I fa relativament poc han sorgit quasi com una ofensa cromàtica unes noves plantacions de poms de flors grogues. Confesso haver deduït (erròniament) en un primer moment que era alguna variant cultivable de la ginesta silvestre. Però el que en aquesta època d'explosió primaveral apareix a alguna (o a les dues) bandes de les carreteres fent quadrícules o arlequins a les planes cultivades és la colza. La «maleïda» colza. És una planta oleaginosa que s'està plantant sense aturador. El paisatge de sempre s'ha engroguit i mostra una cara diferent. Potser a algun lector li sorprendrà saber que aquestes estores de plantes són d'aquest tipus de vegetal. La seva maledicció prové dels anys 80. Un oli desnaturalitzat pel consum humà va provocar un síndrome tòxic que va matar més de mil persones. Uns aprensius el fabricaven de forma fraudulenta i van vendre verí per tot arreu. Era oli de «pobres» i, per tant, als més modestos va matar. El ministre de Sanitat de l'època (sempre han estat personatges peculiars) parlava d'una «cuqueta» invisible com la causant de la mortalitat i la malaltia de milers. Tot per tirar pilotes fora davant de la seva incapacitat per prevenir, sense ni tan sols saber què estava passant.

Els terrenys amb la colza ara són una altra cosa, bàsicament un festival de modernitat i noves tendències. Recomanats per la PAC (Política Agrària Comuna) van guanyant terreny a clàssics com la civada, l'ordi o el blat. A més de servir per mudar coloracions és matèria prima per fer biodièsel o per alimentar bòvids i altres animals d'estable. I als salvatges, perquè aquests cultius són un paradís nutricional per a les abelles i els abundants senglars. Alguns agricultors de tradició tornen a produir oli pel consum humà. Era metzinós per la forma de produir-lo fa quaranta anys, no per les condicions de la planta.

Els típics verds monocromàtics són propis de banderes de països musulmans o islàmics (no es ben bé el mateix). Combinat amb el groc fan la bandera del Brasil. Ben aviat, per aquí apareixerà un tercer color: la fabulosa vermellor de les roselles a les vores de tots els conreus. Mirant amb ulls de viatger, semblarà la senyera d'algun país africà. I la brasilera la combinen amb una bola blava i una divisa en portuguès: «Ordem e progresso». Un dia, un conegut meu d'allà em va dir mentre en contemplàvem una al vent: «Quina gran mentida».