No cal dir als tres partits independentistes que s'ho agafin amb calma, perquè està més que comprovat que no tenen cap pressa per formar govern i continuar barallant-se. Han fet propòsit d'apurar terminis, i a fe que ho fan a consciència.
I, mentrestant, per què la gent calla? Per què no hi ha cap revolta ni cap pressió especial? Molt senzill. Tothom és conscient que la formació d'un nou govern no significarà cap canvi especial. És a dir, ningú creu que el nou govern pugui millorar la situació present, de manera que, per continuar igual, tant li fa que tinguem nou o vell govern. Primera constatació.
Segona constatació. Els fanàtics de l'independentisme no gosen enviar a fregir espàrrecs els seus partits, perquè són seus. És a dir, són fills seus. Els han votat ells, i tanta culpa tenen ells com els seus representants. Per tant, a callar; si de cas, expressar en privat el que els voldrien dir si els tinguessin a l'abast. He pogut escoltar converses i diatribes de destacats independentistes que farien envermellir tots els dirigents. Però, això sí, en privat. En públic, res. Silenci. La mordassa dels co-operadors necessaris.
I la resta? La resta ha desconnectat. Tenim dos milions, números rodons, d'independentistes més o menys convençuts que callen. I altres dos milions en situació de pobresa dura o extrema que ja no confien en cap polític. Fan la seva vida, de supervivència pura i dura, al marge del país. Vull dir de les institucions del país, i ja no compten a cap efecte.
El Govern no pensa en ells, i ells no pensen en el Gover n. Han vist que els han deixat fora de tota esperança, i res esperen de qui encara fa volar coloms, construeix nous embats contra molins de vent, o proclama unilateralismes imaginaris. Tenim dues capes del país, sense contacte ni transversalitat, amb vides i mons paral·lels.
I, entremig, una tercera capa que creu en un altre país, diferent, capaç de sortir de l'impàs en què es troba. Un país que recuperi l'activitat, l'orgull, el bon fer, i busqui en les potencialitats de l'actual Govern central, un nou encaix dintre d'Espanya i la UE. Capaç d'aprofitar els immensos recursos que vindran, per remodelar infraestructures, equipaments i serveis, de manera que impulsem el país i la seva gent cap a un futur prometedor.
Per això uns tenen pressa, com Salvador Illa, i altres no en tenen cap. Els que no en tenen saben que res del que han promès té viabilitat. Aleshores, per què córrer si al final no es podrà complir? Toca esperar a veure si el destí, la sort o algun imprevist obliga a canviar de rumb per poder imputar a algú altre el que no s'ha pogut dur a terme.
Els nacionalismes sempre busquen enemics exteriors i si no en tenen, se'ls inventen. Portem anys en aquesta situació i, arribats al punt de plena incapacitat, les baralles serveixen per traspassar culpes uns als altres. Així estem, així anem. Fins quan? Fins acostar-se a la data fatídica d'haver de fer noves eleccions. En aquell moment, pacte, govern, noves baralles, i d'aquí any i mig, noves eleccions. Tot sense presses.
