Les noves tecnologies han capgirat el món de la ràdio les darreres dècades, i la forma en com es concebia aquest mitjà quan la veu de Fermí Riu -Puig-reig, 1967- va començar a viatjar per les ones hertzianes, als anys vuitanta, té poc a veure amb l'actual. En un temps en què encara ni se sabia què era el mòbil, aquest periodista i comunicador que viu a Berga recorda moltes anècdotes per aconseguir fer retransmissions en directe. Opina que, tot i l'avenç tecnològic de la ràdio, aquest és un mitjà que ha perdut l'espontaneïtat d'abans. Riu ha estat present en les dues darreres etapes de Ràdio Berga i està atent a veure si en un futur proper la capital berguedana torna a tenir una emissora municipal.

Quan comença la seva relació amb la ràdio?

Va començar quan tenia entre 15 i 16 anys i estudiava Electrònica a Sant Francesc. Ja m'agradava i vaig construir una petita emissora que arribava a vint metres a la rodona, i uns amics em van fer una broma. Llavors vivia a Puig-reig, d'on sóc, i em van enviar una carta en nom d'un ens responsable de telecomunicacions, i em comunicaven que em posaven una multa per fer una emissió que no era legal. Em vaig espantar i vaig anar a veure el Josep Genescà, de Ràdio Puig-reig, i li vaig ensenyar la carta. Em va dir que allò era una broma i llavors vaig lligar caps. Però en Genescà em va dir que si m'agradava, anés a l'emissora municipal.

A partir d'aquí ja no para.

Als 17 anys vaig fer el servei militar prestant un voluntariat a Creu Roja, i quan em van destinar a Cal Bassacs, a Gironella, va ser quan van obrir Ràdio Berga, i em van preguntar si volia col·laborar-hi. Era l'any 1986 i aquí va començar l'aventura amb l'emissora, que en Jordi Simon es va encarregar de posar en marxa. Jo hi anava a col·laborar els dies que no tenia guàrdia del servei militar i recordo l'anècdota d'un dia que anava faltat de son. Vaig anar a l'emissora a fer unes hores al matí i el mateix Jordi Simon feia la locució, i jo tenia tanta son que em vaig quedar adormit a la taula de mescles. El Jordi va haver de picar el vidre de la peixera perquè em despertés.

Quan va començar a treballar-hi com a professional?

Poc després d'acabar el servei militar em van contractar unes hores i després a jornada completa. Vaig estar treballant a l'antiga Ràdio Berga fins que va tancar. L'emissora es va professionalitzar de mica en mica i va agafar una volada molt important. Hem de pensar que la cobertura era gran i l'audiència era espectacular perquè era el mitjà més directe, ja que la televisió no tenia tanta immediatesa. Els estius podies passejar per tot el carrer Major de Berga i seguir la programació perquè la gent a casa seva, i amb les finestres obertes, la tenia sintonitzada. Les ràdios locals i les generalistes llavors tenien un pes molt important en el dia a dia de la gent. Però, en general, la televisió ha guanyat en immediatesa, la premsa ha fet passes importants i la ràdio, malgrat continuar, ha perdut la proximitat.

Tinc entès que en aquesta època d'efervescència de la ràdio, molta gent de Berga tenia curiositat per veure com era vostè en persona.

La ràdio té la màgia que et desperta la imaginació i l'oient es fa a la seva ment un retrat de la persona que escolta. N'hi havia que es devien pensar que jo feia un metre vuitanta i era ros, i és que un dia va venir una persona a la ràdio i va demanar per mi. I em van assenyalar, i quan aquesta persona em va veure va exclamar «oh!» [amb un to de decepció, i riu], i em va demanar perdó.

Expliqui com era la ràdio als anys 80 i a principi dels 90.

Recordo que amb en Pep Graus anàvem a fer partits d'handbol, bàsquet i futbol els caps de setmana, i havíem tingut autèntiques aventures. Arribàvem al lloc on es disputava el partit sense saber ni on anàvem, i de bones a primeres buscàvem una connexió telefònica. Hem de pensar que aquella època no hi havia mòbils. A vegades la connexió estava a un quilòmetre de distància del camp de futbol. Què fèiem? Portàvem rulls de cable telefònic i esteníem el cable. I a vegades en tres quilòmetres a la rodona l'única connexió era un telèfon de monedes del bar del pavelló, i en alguna ocasió havíem punxat la línia i col·locat un paper davant de l'aparell telefònic dient que no funcionava per evitar que algú tallés la trucada. Ara potser no et trobes amb aquestes aventures que feien estimar més el que estaves fent.

Aquesta etapa va acabar poc abans de l'any 2000.

La ràdio va passar per diferents propietaris i va deixar de ser una emissora de Berga. Amb alguns companys vam crear l'empresa Bífidus per fer la nova Ràdio Berga l'any 2006.

Dies abans de l'inici d'aquesta segona etapa radiofònica va caure un llamp al repetidor i el va malmetre. Com van aconseguir engegar les emissions?

Va ser un inici accidentat. Estava tot a punt per a la inauguració dels estudis i va caure un llamp al transmissor, a la Figuerassa. Es va carregar tot el sistema elèctric i no hi havia corrent, i fent mans mànigues vam aconseguir fer l'emissió.

Però a aquesta etapa també li va tocar la seva fi. Per què?

Hi havia una concessió que es va acabar, i no va tirar endavant la pròrroga que tothom tenia coll a ball que es portaria a terme perquè van canviar les lleis del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) respecte a les emissores municipals. L'emissió encara continua per evitar que es perdi, però ara simplement un ordinador reprodueix música.

Què s'hauria de fer per recuperar l'emissora municipal amb programació?

Primer de tot, voluntat política. Em consta que ara n'hi ha. S'han de traslladar els estudis i fer-ne uns nous a mida de les circumstàncies actuals, i en un local municipal. Una emissora de ràdio no ha de competir amb ningú sinó ajudar i estar al costat dels mitjans que hi ha a la comarca, i donar un cop de mà als sectors que necessitin difusió i donar conèixer el que fan. Una emissora municipal ara ha de deixar enrere la vessant comercial i no ha de fer un pols amb la resta de mitjans per aconseguir més ràting. Ha de ser un mitjà del poble i que ajudi.

Les normatives actuals del CAC dificulten que hi hagi ràdios municipals professionals?

Més que dificultar, el que fa el CAC és posar els punts sobre les i, perquè un cop feta la llei feta la trampa. Alguns ajuntament de l'àrea metropolitana tenien emissores que eren autèntiques ràdios comercials amb cobertura a tot Catalunya. El CAC va rebre pressions de les emissores comercials perquè això no fos així i evitar competència deslleial d'emissores municipals de l'àrea de Barcelona que emetien des de Collserola, així que va posar les coses al seu lloc i va dir que els objectius de les ràdios dels ajuntaments havien de ser diferents. I per tant ara la gestió d'aquests mitjans públics està més controlada.

Vostè també és cantant i amenitzava balls. Encara ho fa?

Fa prop de deu anys em vaig desvincular de la ràdio i després d'aquesta etapa em vaig reinventar. Per continuar vivint a Berga, em vaig fer autònom i vaig explotar una de les meves aficions, la música. Abans ja ho havia fet, però no tan a nivell professional, així que ho vaig potenciar. Vaig aconseguir treballar més com a cantant, però no em guanyava la vida amb aquesta activitat. Així que periodísticament vaig buscar un complement i vaig muntar una revista, El tasta, que havia fet abans el Claudi Boix. I durant cinc anys he estat publicant la revista cada dos mesos. Entre una cosa i una altra em vaig construir un sou, fins que va arribar la pandèmia.

Ha explicat més d'una vegada que es va contagiar de covid-19, com la seva dona i la seva mare. Com ho ha viscut?

Estic en una pausa que m'afecta a nivell personal i laboral. Vam agafar el virus els primers dies de març i la vida se'ns va posar en pausa, i estic intentant prémer el play per continuar. Un any després, i estant de baixa molts mesos, el play no l'he pogut prémer perquè els balls estan prohibits i ara no surten els números per tornar a posar la revista en marxa.A més, el virus m'ha deixat cicatrius als pulmons. He perdut capacitat respiratòria i això m'afecta a l'hora de cantar. Hem de ser optimistes i pensar que la vacuna i el temps ens ajudarà a continuar endavant.

Tothom té el que es mereix?

No. Té el que pot aconseguir.

Millor qualitat i pitjor defecte.

Qualitat, la sinceritat. Defecte, l'excés de confiança.

Quina part del seu cos li agrada menys?

Els peus.

Quant és un bon sou?

El que paga les principals despeses.

Quin llibre li hauria agradar escriure?

Justificació de Catalunya, de mossèn Armengou.

Una obra d'art.

Qualsevol quadre de De Soto o obra plàstica d'Àngels Freixanet.

Què s'hauria d'inventar?

La vacuna del respecte.

Déu existeix?

Sí.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

Antoni Gaudí.

Un mite eròtic.

Victòria de Suècia.

Acabi la frase. La vida és...

Un regal.

La gent de natural és bona, dolenta o regular?

Bona.

Tres ingredients d'un paradís.

Muntanya, mar i una ràdio (acompanyat de la meva dona)

Un lema per a la seva vida.

Respecte sempre.