És clar que hem d'informar sobre el maleït virus, la situació als hospitals, la velocitat d'administrar les vacunes i les mesures restrictives que decideix el voluble Procicat! Però de la sobreabundància d'informació, de la seva repetició extenuant, de l'exageració de detalls i de l'angoixa i desconfiança que provoquen en la població, també els mitjans de comunicació i, concretament els periodistes, en som responsables.
En una crisi, la comunicació és part essencial de la gestió. En funció també de què, com i quan es comunica, una empresa o un país poden sortir reforçats d'una situació crítica, generant cohesió i confiança en els seus públics o, tot el contrari, si es provoca desinformació, es tradueix en desorientació i desconfiança en les institucions, a més de l'augment creixent de percepció de soledat personal.
Gestionar la pandèmia no és fàcil. I això ha de comportar una comprensió més gran dels errors que hagin pogut cometre les autoritats sanitàries, també en la seva comunicació. Però els mitjans hem d'assumir la nostra part.
Un exemple: sabem que tots els medicaments i, per tant, també les vacunes, són susceptibles de provocar efectes adversos. ¿Calia referir-se a l'ínfim percentatge de casos de trombosis relacionables amb la vacunació amb AstraZeneca? És clar que sí, però amb mesura. El mitjà n'ha de decidir la dosi. ¿Quant d'espai dedica a aquest tema? ¿A quin lloc el col·loca, obrint els informatius, afegint una infinitat d'entrevistes que no aporten res o que, fins i tot, aconsegueixen que ens faci més por la vacuna que la malaltia?: ¿T'han posat la vacuna dolenta?
Infodèmia és un paraula referida tant a la sobreabundància d'informació com a la difusió ràpida de rumors i informació falsa i inexacta d'un problema de salut pública.
Apel·lo al deure de servei públic dels mitjans, també dels privats, i m'hi incloc. Necessitem més reflexió per no continuar tirant del que «ven». Cal obrir el camp de visió i informar de les bones oportunitats que ens ofereix la vida.
