Després d'un any de confinaments diversos, els llibres han tornat a inundar els carrers i els autors han reprès les tradicionals sessions de signatures. També en això cada escriptor té el seu estil. N'hi ha que es limiten a consignar el nom del lector o la lectora i desitjar-li una lectura gratificant, repetint la mateixa fórmula tantes vegades com faci falta, i n'hi ha que procuren personalitzar la dedicatòria a partir d'un breu i empàtic intercanvi de paraules. O el que és el mateix: n'hi ha que surten de casa amb la dedicatòria posada i altres que fins són capaços d'improvisar-ne una de diferent per a cada persona. Això depèn, en bona mesura, de si cal signar molt, bastant o no gaire. També hi ha lectors que es fotografien amb l'autor, al moment de signar, com qui s'immortalitza a l'instant precís de votar per primera vegada, o simplement s'hi fan una selfie, sense cap interès pel llibre publicat, que ni tan solament es prenen la molèstia de comprar. És el preu de ser mediàtic. D'altra banda, hi ha escriptors que, agraïts, obsequien el lector amb una dedicatòria original i il·lustrada. Ho han fet sempre el Quim Monzó i l'Empar Moliné. N'hi ha que deixen llibres signats a les llibreries uns dies abans o per encàrrec, dedicats a futurs lectors anònims; n'hi ha que utilitzen un segell i un tampó: un sistema simpàtic, enginyós i pràctic, que jo només he vist portar a la pràctica per l'enyorat Manuel Cuyàs amb El net del pirata, i n'hi ha que signen a centenars de quilòmetres de distància per mitjà d'un braç robòtic, tal com han fet en aquest darrer Sant Jordi la xileno-americana Isabel Allende, el parisenc Pierre Leamitre i l'israelià Yuval Noah Harari. No és de descartar que en un temps no gaire llunyà també puguin signar llibres Amat Piniella i Ramon Vinyes des del més enllà.
