Giambattista Vico va ser tal vegada el primer a observar que els éssers humans anònims i comuns, no els reis, no els poderosos, són els autors reals de l'obra col·lectiva que anomenem història. Les societats evolucionen de tal manera que els resultats no encaixen amb les intencions. No hi ha, doncs, relació causa-efecte sinó unes etapes, les que el savi napolità va descriure, que s'acompleixen sempre.
En la polèmica actual sobre Twitter, molts han blasmat, o aplaudit, que aquesta plataforma trenca el monopoli de la informació, democratitza l'opinió i iguala així els missatges dels indocumentats als que s'emeten amb coneixement de causa i argumentari contrastable. De semblant manera, Twitter esberla el monopoli dels mitjans tradicionals de comunicació i concedeix la paraula a tothom que vulgui expressar-se en públic. Això és cert, tant si agrada com si no, però canvia menys coses de les que molts es pensen. ¿On és el problema? Uns el veuen en els insults, altres en les fake, els de més enllà en la incitació a l'odi o la violència. Doncs bé, això són coses que han existit sempre. Amb tota probabilitat i gràcies a Internet un ciutadà disposa de molts més mitjans per conèixer els fets que en qualsevol època anterior, en què els rumors es difonien sense possibilitat de discerniment. Però pot no ser per bé.
El resultat en termes de poder i submissió és el mateix de sempre. El poder no és permanent. La servitud tampoc. El resultat de les tensions, impredictible. De fet, l'únic que Twitter ha contribuït a canviar però igualment canviaria segons les lleis de Vico, és la desaparició dels referents, l'anul·lació de tota mena de jerarquia, el no reconeixement del mèrit, el desprestigi sistemàtic dels instal·lats. De manera que el veritable problema de Twitter no és de Twitter, perquè tot plegat, el trànsit imparable de l'edat democràtica a l'edat caòtica, va començar molt abans, com denunciava, és clar que sense èxit, Harold Bloom, el més brillant dels seguidors moderns de Vico.
