Al costat de Vox, el PP sembla moderat; al costat del PP, el PSOE sembla d'esquerres; i al costat del PSOE, Podemos sembla radical. La incorporació de l'extrema dreta desacomplexada a l'esquema polític espanyol serveix per moure el marc de referència i situar el punt mig imaginari una mica més a la dreta.
Que al PSOE no li agradaria governar amb l'esquerra i el suport de l'independentisme ja ho sabíem; per això havia evitat sempre aquesta fórmula i per això tots els escarafalls i la repetició d'eleccions. El Deep State i els poders fàctics consideren encara que l'estat és seu i que els rojos i els separatistes no tenen dret a governar i encara menys a desplegar, ni que sigui una mica, un programa de transformació social i política. Per això la campanya despietada contra el nou dimoni amb cua, Pablo Iglesias. I és que el PSOE va decidir, ja fa molts anys, que l'única opció possible era fer el joc als poderosos a canvi d'un cert marge d'actuació per modernitzar mínimament l'Estat i la societat.
Alhora, però, perquè la màquina electoral funcioni, cal que es mantingui la tensió i la rivalitat entre els dos grans partits espanyols. Malgrat les objectives coincidències en el model d'estat i de societat (pràcticament totes les grans lleis dels darrers anys les han votat plegats), PP i PSOE necessiten pretextes constants per esbatussar-se, marcar distàncies i evitar sempre i arreu un pacte de govern, el què els alemanys anomenen la Große Koalition. Gràcies a això, durant molts anys CiU va poder fer el paper de frontissa necessària. Fins que els convergents es van passar a les files dels enemics de l'estat i va caldre trobar algú altre que ocupés aquesta posició aparentment central que pot sumar a banda i banda. Aquest lloc estava reservat al partit d'Albert Rivera, però l'home va decidir enviar-ho tot a rodar i apostar per un nou front de dretes. Així li ha anat.
El PSOE, mentrestant, segueix sense voler-se condemnat a pactar amb l'esquerra i l'independentisme (perquè això l'obligaria a fer les polítiques d'esquerres i de reconeixement de la plurinacionalitat que en teoria defensa...) i continua necessitant una alternativa que li permeti, si més no, mantenir els socis a ratlla (si no creus, me'n vaig amb l'altre...). Així, desapareguts els taronges, la irrupció de l'extrema es converteix en la coartada perfecte per, ara sí, plantejar un hipotètic pacte amb el PP en nom de l'estabilitat, el sentit d'estat i la sagrada unitat de la pàtria.
Fa un parell d'anys, tant l'esquerra espanyola com l'independentisme català i basc necessitaven demostrar capacitat de govern -uns- i voluntat d'entesa -els altres-. Però en política, com a la vida, la paciència és una virtut però l'excés de paciència un defecte. Quan se'ls acabi i exigeixin a Sánchez resultats concrets i palpables, el fantasma de la gran coalició udolarà desafiant en editorials, tertúlies i declaracions solemnes.
