Temps era temps, els de La Trinca van fer programes d'esquetxos per a televisió. En un d'ells es veu un grup d'esclaus treballant miserablement; arriba un soldat a cavall i els diu: «Tinc dues notícies, una de dolenta i una de bona. La dolenta és que a partir d'avui menjareu merda. La bona és que n'hi haurà per a tots. Ha, ha, ha!». És humor, tirant a negre; una situació de ficció en la qual l'home a cavall és un ésser menyspreable. També ho seria qui es comportés d'aquesta manera en la vida real. O potser hem de deixar el condicional, passar al present d'indicatiu i escriure que és menyspreable qui així es comporta.

La discrepància política és el fonament de la democràcia, però quan el debat es converteix en baralla i el contrast d'opinions en intercanvi de garrotades, els pitjors sentiments emergeixen del clos on la raó els havia tancat, i s'apoderen de la situació. I llavors podem arribar a fer com el cavaller de l'acudit: riure's de la dissort dels nostres adversaris, proclamar que es mereixen tot el dolent que els passi i, quan prenen mal, comentar «encara poc». Que no? Fem examen de consciència. Mai de la vida no hem reprimit pensaments d'aquesta mena?

Riure's de qui està sent amenaçat de mort, com veiem aquests dies a la crispada Madrid, és una mostra d'aquest tarannà. Un exemple menut al costat de la celebració, posem per cas, dels grans genocidis, però un exemple al capdavall: qui roba un ou robarà un bou. Molt més a la vora: de veritat algú pensa que la més còmoda de les presons és millor que la llibertat? Però vet aquí que, entre rialles, n'hi ha que «feliciten» els condemnats del procés per la seva situació amb l'argument que al carrer no farien res de bo. Qualsevol pot discrepar tant com vulgui de les seves idees, fins i tot pot considerar que la van fer prou grossa per merèixer una condemna de privació de llibertat (no és el meu cas), però fins i tot des d'aquesta perspectiva es pot aplicar el principi d'odiar el delicte i compadir el delinqüent. Excepte si se li nega la condició d'ésser humà.