Quan ja semblava que el correu ordinari era una pràctica del passat, avui reduïda a extractes bancaris, notificacions oficials i publicitat, els sobres amb remitent a mà (o no) tornen a l'actualitat. En aquestes mateixes pàgines expliquem l'experiència de l'escriptora barcelonina resident a Sant Fruitós Laia Fàbregas, que des de fa dues dècades s'envia una missiva diària amb una amiga holandesa. En una altra secció, recollim l'enviament d'una navalla presumptament ensangonada a la ministra Reyes Maroto.

La primera notícia és un cant a la nostàlgia i a l'amistat, si ho volen llegir en termes poètics. La segona, és, a falta de completar la investigació policial, la demostració que alguna cosa funciona molt malament, no només en la política espanyola, sinó en els temps que ens ha tocat viure. Si es confirma que la carta va ser enviada amb una motivació política d'espantar la ministra socialista des de la ultradreta (una hipòtesi abonada per l'enviament, la setmana passada, de cartes amb bales al ministre Grande Marlaska, la directora de la Guàrdia Civil, María Gámez, i el líder de Podem, Pablo Iglesias) la llavor de l'odi demostraria que està fent fruit més enllà de les provocacions als faristols.

La irrupció de la ultradreta als parlaments (a Catalunya és la quarta força, no s'ha d'oblidar) era una moda europea de la qual ens asseguràvem que estàvem previnguts per l'ombra recent de la llarga nit franquista. Però hi ha fantasmes, com ja va anunciar Marx, que cobreixen enormes extensions de terreny i, com la covid, no coneixen què vol dir frontera. Durant anys, la política (o la falta de respostes d'aquesta) ha jugat amb foc, i el resultat és una crispació que té un exponent en la representació de partits, però que va molt més enllà. Les dues crisis successives que hem viscut en la darrera dècada han estat i són un camp de cultiu molt fèrtil per a la ràbia i la frustració. L'aparició de formacions polítiques capaces de reduir la complexitat a expressions fàcilment digeribles i amb un enemic distingible, que consideren l'actual sistema polític com una altra forma de corrupció i de demora de solucions pràctiques, és una part del fenomen però no ho explica tot. Sovint hem repetit que el menysteniment de la cosa pública ha estat un argument reiterat dels que no desitgen un control més efectiu sobre els canals de corresponsabilitat social. El resultat és l'ascens del pitjor de la vida en societat: l'odi, cartes ensangonades.