En un vist i no vist ha desaparegut la Carpa del Riu, un dels clàssics de les nits estiuenques de Manresa en el darrer quart de segle. L'enderroc de l'antiga discoteca ha tingut un ampli ressò. Realment no ha passat desapercebut. La ciutat guanya un tram més de passeig al costat del Cardener, el riu al qual la ciutat li ha donat l'esquena històricament. Les màquines han tingut poca feina en convertir l'espai d'oci en una esplanada i ningú no ha reivindicat que se salvés cap element de valor arquitectònic perquè no en tenia ni un. Va néixer per fer feliç a la gent, no per guanyar cap premi d'arquitectura. El final de la Carpa del Riu simbolitza el declivi de les discoteques, si més no en el format que les han conegut diferents generacions. Els Menfis, l'Atangia, l'Scorpia, el Brucs, el Kronos, el Peter's i fins i tot el Silenci són noms propis que han desaparegut perquè tot, o gairebé tot, canvia. Alguns d'aquests espais formen part de l'arqueologia de l'oci romanen dempeus amb aparences de cases del terror. D'altres s'han transformat i, en algun cas, han acabat enrunades.
Les discoteques més afamades ja no hi són físicament, però continuen vives en els records d'una part substancial de la societat d'aquestes comarques. Ho va dir Ciceró poc abans de Crist, i després, amb unes o altres paraules pensadors, escriptors i gent del carrer han repetit que res o ningú no es mor mentre perdura en la memòria dels vius. Les discos van ser durant dècades molt més que sales de ball amb llums psicolèdiques i sons amb decibels astronòmics, eren els «tinder» de l'època on es van forjar mil-i-una aventures romàntiques, unes amb final feliç i altres amb desencisos catedralicis. Eren la vàlvula d'escapament en l'era que els vehicles a motor començaven a ser a l'abast de la majoria de famílies. Desplaçar-se a qualsevol centre d'oci musical de la comarca o comarques properes ja era a l'abast. Moltes vivències encara són fresques, però s'aniran perdent a mida que passin els anys. Si no es fa es, quedaran enterrades en l'oblit moltes nits boges al ritme de moda, moltes il·lusions i desil·lusions amb un gintònic a la mà.
La música que va fer moure els esquelets no s'ha perdut. Al contrari, torna a sonar amb força i les noves generacions també se la fan seva. Proliferen les cadenes musicals que programen a tota hora clàssics de la música de les tres darreres dècades del segle passat. Si els ritmes d'èpoques pretèrites retornen perquè no reactivar la memòria com a fórmula per assegurar que no morin les discos. Ara tocaria activar espais virtuals, amb apartats per a cadascuna de les discoteques del territori on tothom pugui explicar els seus sentiments més íntims associats a cada local. Com gairebé tot a internet es podria fer sense haver d'acreditar la identitat. Seria un arbre dels records que ajudaria a fer perdurar la memòria que han tingut les discoteques en la vida de moltes persones, com anteriorment ho havien estat els balls de saló dels pobles o dels barris. Cadascú podria explicar el seu rol. Els travolta, els solitaris, els lligons, els que no es movien de la barra, els pesats, els amargats... Qui s'anima?
