El palomar de las cartas/abre su imposible vuelo/desde las trémulas mesas/donde se apoya el recuerdo,/la gravedad de la ausencia,/el corazón, el silencio; oigo un latido de cartas/navegando hacia su centro./Donde voy, con las mujeres/y con los hombres me encuentro,/malheridos por la ausencia,/desgastados por el tiempo; Cartas, relaciones, cartas:/tarjetas postales, sueños,/fragmentos de la ternura/proyectados en el cielo,/lanzados de sangre a sangre/y de deseo a deseo.

Aquest de Miguel Hernández és un dels molts poemes (del que n'he transcrit només els tres primers paràgrafs) que recorre a les cartes com a element central o recurs metafòric. De fet, el poema es diu «Carta» i, personalment, crec que és dels que millor condensa el pes de la lletra traslladada a una missiva. Un paper que posa en relació dos subjectes distants que es comuniquen a través d'aquest mitjà tan aparentment auster, modest. Però, sobretot, un paper damunt del qual queden solidificats de manera perenne (encara que potser guardats en un calaix) situacions i sentiments d'un moment personal. Com diu Miguel Hernández, les cartes, aquest bé anacrònic, projecta somnis i relacions, i guarda i fa pesents en el temps records i absències.

No sabria pas dir quan vaig escriure la meva última carta (o postal). Crec que m'hauria de remuntar dècades enrere. Ni tampoc quan vaig rebre l'última. El que és realment una carta, un text personal arribat d'un interlocutor personal, no institucional. Per això m'ha provocat una mena de fiblada, una esgarrifança positiva quan he llegit el cas singular (que aquest diari explicava en l'edició de dimarts) de la santfruitosenca Laia Fàbregas i la seva amiga holandesa Margot Annuschek. Ambdues fa vint anys que s'intercanvien, cada dia sense interrupció, una carta enviada des de les seves respectives destinacions. Més de 7.000 missives enviades l'una a l'altra, on han quedat gravats amb tinta vivències, sentiments, sensacions de dos trajectes vitals. Fàbrega defineix aquest pont de cartes intercanviades com «un diari personal que et contesta. Ella té el meu i jo tinc el seu». Un poètic exemple del valor que agafa la paraula escrita damunt d'un testimoni longeu com és el paper. Perquè el paper convida a pensar el que hom escriu i deixa un pòsit temporal de vivència i pensament. Un valor escàs en uns temps digital on les paraules surten a raig i se les acaba enduent el vent dels 4G.