Hem de lamentar l'assassinat aquesta setmana de dos periodistes espanyols bregats en conflictes, David Beriain i Roberto Fraile, que van ser abatuts en una àrea de Burkina Faso controlada per grups terroristes. Algú sap qui és aquesta banda armada, quin territori controla i com es finança? Sí, en els diaris i telenotícies veiem a comptagotes informacions sobre la branca d'Al Queda al Sahel, el Grup de Suport a l'Islam i als Germans Musulmans i l'Estat Islàmic en el Sàhara. Però de la mateixa manera que podíem llegir, també ocasionalment, sobre l'evolució i dissolució d'Estat Islàmic a Iraq i Síria -sobretot perquè els refugiats del conflicte van generar una crisis a Europa i joves europeus musulmans radicalitzats van decidir participar a la guerra- hi ha molts altres conflictes dels que en sabem ben poca cosa perquè els mitjans ja gairebé no envien reporters sobre el terreny. Els dos periodistes morts eren uns rara avis. La informació de guerra ha estat una de les esteles de la professió, i la seva evolució històrica i l'actual precarietat són un reflex la progressió dels mitjans de comunicació. A mitjan segle XIX els diaris van començar a ser una mica com els coneixem avui dia quan va esclatar la Guerra de Crimea, que va transcórrer entre 1853 i 1856 i va enfrontar Rússia i l'Imperi Otomà, aquest últim ajudat per Regne Unit i França. Podríem dir que va ser el primer conflicte mediàtic. The Times de Londres va enviar el cèlebre William Howard Russell, i les seves cròniques sobre la mala preparació dels soldats britànics van ser artilleria contra el govern del seu país. Des de fa uns deu anys els grans mitjans només mantenen alguns bons professionals a les corresponsalies més importants i molt estranyament envien reporters a cobrir guerres amb l'excusa que aquestes històries no interessen i la falta de pressupost. És curiós veure com el món, cada cop més connectat, es mira el melic i sembla menys interessat en saber què passa a arreu. I és estrany perquè estic convençut que avui dia els fenòmens globals determinen la situació econòmica i social dels individus, i els esdeveniments locals i regionals. Arran del buit que han deixat molts mitjans, -amb l'excepció d'alguns com The New York Times i The Guardian- han sorgit petits projectes engrescadors que intenten ocupar aquesta parcel·la, com 5W. Però pensin, realment podem arreglar els grans problemes del món si cada cop ens resulta més desconegut i hi ha menys periodistes d'Internacional que expliquin què hi passa?