Isabel Díaz Ayuso avança cap a la victòria malgrat una seva gestió de la pandèmia, amb molts més morts dels que li tocarien per nombre d'habitants i amb el record infamant de la massacre a les residències d'avis. Aquesta factura escandalosa sembla pesar menys en la balança del decantament electoral que l'enèrgica croada per mantenir oberts l'hostaleria, l'oci i el comerç contra les restriccions. Els propietaris de bars i restaurants s'han convertit en els grans propagandistes electorals de la presidenta, fins i tot molts dels que han enterrat familiars en aquest any tràgic. Es neguen a culpar-ne al govern regional i donen per bona l'espolsada de responsabilitats cap al govern central, la densitat humana de la capital o el caprici del fat. Aquests madrilenys donen la raó a Nicolau Maquiavel, que fa cinc-cents anys aconsellava als governants «abstenir-se dels bens aliens, perquè els homes obliden abans la mort del pare que la pèrdua del patrimoni». No s'enganyava el diplomàtic i escriptor florentí, agut estudiós tant de les lliçons de la història com dels fets contemporanis, en incloure tan feridora recomanació entre les lliçons d'El Príncep. Tots estarem d'acord en considerar que les vides humanes són irreemplaçables mentre que les propietats materials van i venen, però la tragèdia de Puerto Hurraco, on l'any 1990 una família va assassinar nou membres d'una altra, va tenir com a origen remot el fet que, 23 anys abans, un dels «Amadeos» va entrar amb l'aixada en un camp dels «Pataspelás». Pels mateixos anys, en Vicenç Mosella, un veí desequilibrat de Llobera, va matar a escopetades dos llenyataires perquè considerava seu el bosc on treballaven, encara que el registre de la propietat digués una altra cosa. En la seva follia expressava la vella religió de la propietat, on les finques són l'important i les vides, fets passatgers. Amb Ayuso la cosa no va de finques sinó de negocis, i els morts són estadística. Des de les terrasses, els madrilenys aplaudeixen.
